“Avui dia és més fàcil omplir un recinte amb 5.000 persones que una sala de concerts amb 100”

PalmaLa promotora Ana Espina es mostra contundent: “Avui dia és més fàcil omplir un recinte amb 5.000 persones que una sala de concerts amb 100. La gent ja no cerca escoltar un grup, la gent vol experiències per compartir a les xarxes socials”. Ella, després de més de 30 anys treballant en diferents facetes de la indústria de la música, té molt clar que els canvis sociològics, econòmics i també legislatius viscuts en els darrers temps fan gairebé irreversible la transformació de l’oferta de música en directe. I tot i que és un fenomen que no només afecta les Balears –més d’un centenar de locals del Regne Unit deixaren d’oferir concerts al llarg de 2023 i la meitat varen tancar–, a l’Arxipèlag hi ha nombroses mostres que ho confirmen.

“El punt de partida de tot és que hi ha d’haver un públic que vulgui assistir als concerts”, sosté Espina, “i perquè existeixi aquest públic hi ha d’haver una oferta sostinguda en el temps. S’ha de generar aquesta opció, que ara mateix no existeix. És un peix que es mossega la coa”. La promotora, de fet, posa d’exemple el cas del Teatre de Manacor com un plantejament exitós a l’hora de crear una audiència que acaba demanant oferta cultural. “És un municipi on avui dia moltíssima gent va al teatre, però tot ve d’una aposta inicial per oferir-ne i un plantejament a llarg termini, no s’han cansat en tots aquests anys i han continuat programant fins que s’ha consolidat. I això a l’àmbit musical ni existeix ni ha existit mai”, afirma Espina.

1,5 sales per cada 100.000 habitants

Segons el darrer anuari d’estadístiques del Ministeri de Cultura, publicat el 2023, a les Balears existeixen un total de 18 sales de concerts, una de les taxes més baixes de tot l’Estat: són 1,5 per cada 100.000 habitants, gairebé la meitat que la mitjana estatal (2,7) i molt per davall de comunitats com Navarra o Castella i Lleó, que tenen cinc sales per cada 100.000 habitants, o Castella-la Manxa, on n’hi ha nou. Entre les sales on avui dia s’hi ofereixen concerts almenys una vegada al mes a les Illes s’hi troben el Club Mutante o el Door 13 a Palma, Sa Lluna a Inca o la Factoria de So de Santa Maria. Tanmateix, però, per a Ana Espina resulta important diferenciar els llocs on s’ofereix música en directe de manera recurrent d’allò que tradicionalment ha estat considerat una sala de concerts. “Ara mateix no hi ha cap sala a les Balears que ofereixi una programació habitual de concerts de dos o tres pics per setmana”, argumenta, “i això és el que des de sempre ha estat una sala de concerts. Un lloc on tens oferta de manera contínua, on pots fidelitzar el teu públic i on la gent sap que cada dijous, divendres i dissabte, per exemple, hi trobarà qualque cosa. No és una discoteca i tampoc és un bar de copes, una sala de concerts és una altra cosa, i ara mateix aquí no n’hi ha. I tenim casos flagrants com el Maraca, que després d’haver fet tota una reforma per tenir una sala de concerts a la part inferior, per temes municipals no ho pot fer servir”.

Potser un dels darrers locals que hi ha hagut a Palma que complissin amb la definició de sala de concert que planteja la promotora és el Lisboa, sala que va tancar el mes de desembre de l’any 2022 després de deu anys de rodatge. Àngel Romaguera, qui en va ser el principal responsable, també s’afegeix a la diferenciació que fa Espina a l’hora d’analitzar la situació de l’oferta de música en directe a Ciutat. “Una cosa és la música per amenitzar, l’entreteniment pur i dur que fan, per exemple, les bandes de versions, que és lícit i en cap cas el critic, però no té res a veure amb allò que un grup t’explica amb les seves pròpies cançons. I les bandes mallorquines no tenen espais on mostrar-ho”, argumenta. Si bé durant els anys que el Lisboa va estar obert s’hi van oferir una mitjana d’entre 150 i 200 concerts anuals amb diferents taxes d’assistència en funció de la banda i l’època de l’any, Romaguera té molt clar que la viabilitat d’aquest tipus de negocis és ja gairebé impossible. “La gran indústria continuarà funcionant passi el que passi, però si et dediques al petit format, com era el nostre cas, és molt complicat rendibilitzar un projecte així. Entre altres coses, afegir-se al tardeo dona molts més doblers, i si a això hi sumes una pujada aberrant del preu del lloguer, com ens va succeir a nosaltres, ja resulta impensable poder mantenir el negoci”, assegura.

El fet que el local es trobàs a Santa Catalina, “on la gentrificació complica qualsevol projecte cultural”, va ser un factor clau tant per al seu èxit inicial com per a la seva inesperada finalització. “Vivim en una terra on tot està lligat i dirigit al turisme”, assegura Romaguera, “i on s’ha intentat vincular la cultura amb l’oci per acontentar els turistes. Estam tan preocupats per com anirà la temporada que sovint oblidam la població local, i les sales de concerts no hi tenen cabuda, en aquest plantejament. I això que jo som el primer que diu que ajudarien a diversificar, també, i a tenir una oferta més rica en matèria cultural”, sentencia. Amb tot, un altre dels factors que la majoria dels professionals de l’àmbit musical consideren imprescindible a l’hora de valorar el canvi de tendència és el fet que de cada vegada hi hagi una major oferta de concerts de franc.

“La música sembla gratuïta”

“Ens hem acostumat que la cultura ha de ser o bé gratuïta o bé exageradament accessible”, afirma Àngel Romaguera, “i està mal vist que un concert d’un grup local costi 10 o 15 euros. I si ho comparam amb el que costa avui dia un variat o una hamburguesa, jo, la veritat, ho trob barat”. En la mateixa línia, Ana Espina considera que sovint es fa una “competència deslleial” per part d’administracions públiques que ofereixen tot tipus de concerts gratuïts amb motius diversos, des de dates assenyalades al calendari fins a festes populars. “Que hi hagi concerts gratuïts per a una revetla pot ser una alegria per als grups que hi tocaran, però no deixa d’anar en contra dels que per pagar l’actuació d’un grup hem de cobrar una entrada”, relata. “I per molts ajuts que tinguem, nosaltres evitam fer concerts gratuïts. El que feim amb aquests ajuts és mirar de rebaixar l’entrada tant com podem i pagar el màxim a l’artista, però és que aquesta idea dels concerts de franc s’ha estès massa, ja. Pagam pel menjar, per la beguda i per moltes altres coses quan hi ha una festa popular, però la música sempre ha de ser gratuïta. Culturalment hem creat aquesta idea, hem fet que la música sembli que no val res, i ara mateix ja és molt difícil de combatre”, finalitza.

De fet, segons el darrer informe del Ministeri de Cultura, les Balears van ser la quarta comunitat de l’Estat on es van oferir més concerts al llarg de 2022. Foren més de 6.600, una xifra que duplica els oferits al País Basc i quadruplica els de les Canàries, que foren poc més de 1.500. I, tanmateix, les dades de recaptació dels concerts fets a les Balears, que se situen al voltant dels cinc milions i mig d’euros, resulten del tot insuficients: hi ha deu comunitats on els ingressos pels concerts van ser superiors als de les Illes, entre elles el País Basc, amb 13 milions d’euros de recaptació, i les Canàries, amb més de 10 milions. Així les coses, apostar per oferir concerts de manera habitual en un local resulta més un acte de compromís amb la cultura que no una bona idea des del punt de vista empresarial. I, si no, que ho demanin als responsables de Can Lliro.

“Si féssim horabauxes cada setmana, probablement faríem més doblers, de la mateixa manera que moltes vegades ens sortiria millor un vespre de sopar normal que no alguns concerts que oferim, però ens agrada el xou”, diu Joan Cànoves, un dels responsables del cèlebre negoci manacorí Can Lliro, que l’any que ve arribarà als 40 anys d’existència. D’ençà d’una ambiciosa reforma que feren l’any 2019, s’ha convertit en un dels llocs de referència a la Part Forana a l’hora de planificar els caps de setmana. “Ja feia molts anys que teníem la idea d’insonoritzar-ho bé, tot i fer un bon escenari per poder fer una programació habitual”, assegura Joan. “I dia 1 de novembre del 2019, amb el concert d’El petit de Cal Eril i Ferran Palau, vàrem començar. És cert que la pandèmia ho va frenar tot un poc, però ara tenim una programació d’unes dues o tres actuacions al mes, i d’octubre a març solem fer gairebé ple sempre”, afirma. A més de concerts, a l’escenari de Can Lliro s’ofereixen recitals, monòlegs o un format que fa poc que han començat però que ja s’ha convertit en una espècie de clàssic, un karaoke amb música en directe que està directament organitzat amb alguns músics del municipi. “A Manacor hi ha una molt bona escena musical, hi ha molta afició”, reconeix el jove Lliro, “i pot ser que una cosa estigui relacionada amb l’altra, els músics també necessiten llocs on tocar i oferir les seves curolles”.

La mitificació de l’escena dels 90

Tanmateix, és cert que en molts dels projectes actuals hi ha una certa nostàlgia envers tota una sèrie de locals que esdevingueren mítics durant la dècada dels 90 i principi dels 2000, espais com el Bluesville, Sa Finestra o l’Havanna, a Gomila. “Els que hem apostat per aquest tipus de projectes ho fèiem per recuperar aquella escena”, admet Romaguera, “que va ajudar a consolidar tota una sèrie de bandes i va generar un moviment musical molt interessant”. Tot i així, però, per a la promotora de Fonart, Ana Espina, mai no s’ha arribat a consolidar un circuit com a tal. “Ni tan sols en aquell moment, a final dels 90, teníem la sensació que funcionàs, perquè mai no ha durat prou com per poder-ho sentir així, com si estigués realment assegurat”, afegeix, “perquè un darrere l’altre tots els locals, fins i tot els històrics, han acabat tancant. I així és impossible que el públic s’hi arribi a aficionar”, finalitza.