Artur Viñas (Socunbohemio): "Avui dia és normal estar decebut amb el món"

PalmaEl músic Artur Viñas, com tants altres, té dues facetes, tot i que ell subratlla que s’esforça per mantenir-les separades: compagina el seu treball com a físic a la Supercomputadora de Barcelona, on es dedica a la investigació de les emissions de la Terra, amb la banda que lidera, Socunbohemio. “Intent separar-ho perquè si no em tornaria boig, però clar que hi ha coses que hi estan relacionades”, afirma l’autor de lletres com “I ara el present / s’imposa predicant / la més gran de les savieses: /només queda una veritat. / Potser mai vam / ser tan importants / res va anar bé / res era veritat”. Aquest fragment pertany a 'El món s’acaba aquí', tema inclòs en el seu darrer treball, Cotxe casa gos tu i jo, que presentarà aquest dijous a la jornada inaugural del Mobofest que es durà a terme al parc de n’Hereveta de Porreres. 

Diu el diccionari que un bohemi és un “artista, home de lletres, etc., que, deslligat de les convencions socials, malviu del seu ofici”. Però no sou exactament això, o sí?

— M’ho vaig posar de nom a Instagram quan tenia quinze anys perquè em semblava un bon nom, m’hi veia reflectit. Portava un estil de vida d’adolescent, de no saber cap a on vas i passar-t’ho bé amb els amics i escriure cançons mentrestant. Amb el temps, però, tot va anar canviant i li vàrem haver de cercar un altre sentit al nom: nosaltres ni malvivim de la nostra professió ni anam divagant pel món, som bàsicament gent bastant treballadora. 

Potser seria l’hora de posar-vos un 'no' al davant…

— No sé si tant… Potser hem afegit una accepció al diccionari, la nostra. 

Dins aquesta transformació que heu viscut potser ha canviat com sonau, però no el que explicau: heu estat capaços de mantenir l’essència en tots els treballs que heu anat publicant. 

— Sí, hem mantingut l’enllaç amb el principi, amb la idea principal que va donar forma a tot. I jo crec que aquella mirada, aquella primera idea de Socunbohemio, hi serà sempre present, a tot el que facem. Ara bé, és cert que hem anat evolucionant en aspectes tècnics, tant de la sonoritat com de la imatge, però és que jo vaig començar fent les cançons sol a la meva habitació i ara tenim un equip de bastanta gent, des de la banda fins al productor i a tota la gent que ens acompanya. 

El millor resum que he trobat per a aquesta essència que us defineix és un lema generacional que cantaven els protagonistes de la sèrie d’IB3 Mai neva a Ciutat a un dels seus capítols: “Som massa joves per estar tan tristos”. 

— [Riu] Sí, podria ser un bon resum… Potser és cert que formam part d’una generació que està molt decebuda amb el món i amb la realitat, amb coses com el canvi climàtic que ens arriben a la vegada que l’auge a les xarxes socials. Estar tots tan sobreconnectats ens porta a una autoconsciència que no ajuda i que molt fàcilment condueix a la tristesa. El que passa és que és una tristesa que està acceptada: ara mateix ja és normal estar decebut amb el món. 

I no és una característica inherent al pas a la vida adulta, aquesta decepció? O els joves d’avui dia s’han trobat amb un món més decebedor que generacions anteriors?

— Jo crec que totes s’hi deuen haver trobat i totes deuen haver pensat que eren la generació més pessimista del món, no m’atreviria a dir que és la meva, la més pessimista que ha existit mai! [riu] Però sí que em sembla evident que s’ha normalitzat i que tots compartim aquesta tristesa, fins al punt en què en feim broma, de vegades amb un punt de cinisme i tot. 

És que és precisament això el que mantenen totes les vostres cançons, per molt que evolucioni el vostre estil: la coherència també és possible, o fins i tot necessària, en un procés de transformació com el que estau experimentant amb el grup?

— No m’ho puc plantejar d’una altra manera. Per a mi és essencial evolucionar perquè si no no sé molt bé què feim: escriure cançons és anar a la recerca de coses noves. També és investigar i explorar. 

Això potser us connecta amb la vostra altra ocupació: la feina que feis com a físic a la Supercomputadora de Barcelona. 

— Procur que siguin dues coses separades, tot i que involuntàriament també s’influencien, però intent viure-ho de la manera més natural possible. Ara, per exemple, soc a l’oficina i en acabar el meu horari laboral aniré a fer les maletes per agafar el ferri de camí a Mallorca pel concert d’aquesta setmana: intent compaginar-ho amb la màxima quotidianitat possible. 

Serà la tercera vegada que tocau a Mallorca en poc menys d’un any i just després anireu a Menorca amb “el millor directe que heu fet fins ara”. Com s’aconsegueix això?

— Al final es tracta de tenir l’habilitat de rodejar-se de gent molt bona i, alhora, de cercar les condicions perquè les coses que t’agradaria que fossin d’una determinada manera puguin ser-ho. Una cosa és com t’ho imagines, com ho tens tu al cap, i l’altra és poder aconseguir-ho: per això és tan important saber-se rodejar de gent bona que pugui acompanyar-te i fer que el projecte pugui créixer. 

I arribar a tenir més d’un milió de reproduccions a Spotify de molts dels temes del vostre primer treball. No sé com ho viviu…

— És molt estrany! Tot va començar a la meva habitació i de sobte soc a un concert amb gent que canta les meves cançons. De tant en tant m'oblid que és així i quan passa és molt maco, però alhora també em xoca: és un xoc de realitat, la veritat, cada vegada que passa. 

Doncs, tot i el pessimisme, la tristesa i la decepció amb el món que es poden percebre a moltes de les vostres lletres, la vostra trajectòria pot servir per demostrar que hi ha llum al final del túnel, no ho trobau?

— Sí, sí, jo és el que cerc amb la música que faig, és per això també que la faig. I esper que n’hi hagi, de llum al final del túnel, perquè si no… [pensa un poc] No sé què farem si no n’hi ha!