I avui, contra què protestam?

PalmaArreplegar-se de manera més o menys espontània i sovint violenta per expressar la protesta contra alguna mesura, política o persona no és, òbviament, una cosa que hagin descobert ara aquells que darrerament es manifesten contra l’amnistia. Des del 1114 i fins a l’arribada de la democràcia, a les Balears es registraren una llarga llista d’avalots i aldarulls en aquestes suposades illes ‘de la calma’, impertorbables. Les causes habituals: els impostos, el reclutament militar, les penúries o la posada en pràctica d’alguna normativa impopular. Això sí, amb la corresponent repressió o càstig i, de vegades, amb enfrontaments dels revoltats amb les forces de seguretat.

Sens dubte que hi degué haver alguna alteració de l’ordre establert a l’Antiguitat i a la primera Edat Mitjana, però la primera protesta espontània documentada és la que varen protagonitzar els habitants de l’arrasada Madina Mayurqa, el 1114, tot just després de l’atac catalanopisà, segons narra el cronista Álvaro Campaner. L’emir havia designat un nou governador, Wanur, que va ordenar “edificar una altra població terra endins, una mica distant de la mar, abandonant l’antiga capital”. Els ciutadans “varen promoure un rebombori”. El cap de la protesta va ser executat i, llavors, “exasperats els illencs, es va suscitar un aixecament general” contra el governador, a qui capturaren.

Aquesta vegada els va sortir bé: l’emir els va donar la raó, va decretar un “indult incondicional” –això de l’amnistia ve de lluny– i va designar un altre governador. Campaner afegeix que Abu Yahya, el darrer governant musulmà, també va haver de fer front a una revolta per haver fet executar quatre ciutadans destacats. En aquest cas, però, va aconseguir convèncer els aixecats que havien de fer tots front comú contra les tropes de Jaume I –sense èxit, és clar.

L’etapa de la corona catalanoaragonesa també va viure revoltes. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas narra que el 1391, a Menorca, “hi va haver avalots protagonitzats pels forans contra els jurats i consellers de la Universitat”, l’òrgan de govern. El 1392, en plena onada d’atacs contra els jueus, “el que accentuà la ira del poble fou l’intent” de treure a subhasta la recaptació d’impostos per iniciativa del jurat Bartomeu Anglada “sense l’autorització del Consell General”, afegeix.

No sembla que la situació milloràs gaire: el 1425 tornaven els aldarulls a Ciutadella, aquesta vegada “arran de les irregularitats comeses en les eleccions dels càrrecs de la Universitat”, recull Casasnovas. El 1518, els que es revoltaren varen ser les tropes de la monarquia hispànica a Eivissa, que s’amotinaren i “saquejaren els camps i causaren nombrosos danys”, relata.

Contra un ministre mallorquí

Només tres anys més tard, el 1521, la pèssima situació financera i la desigual distribució de les càrregues fiscals va ocasionar la protesta dels menestrals –artesans– de Mallorca. El virrei, Miguel de Gurrea, va voler aplicar la mà dura i va empresonar els seus set dirigents, segons diu Casasnovas. Els seus seguidors es mobilitzaren fent servir no tan sols tambors i banderes, sinó també piques, escopetes i ballestes que s’havien quedat de la participació en la campanya militar al nord d’Àfrica. Gurrea no va tenir més remei que amollar-los. Però aquesta vegada no es tractava d’un simple aldarull: aquell 7 de febrer, Dijous Llarder, arrencava la Germania mallorquina, que es va perllongar al llarg de dos anys.

El 1689, segons l’investigador Ernest Prats, la fam va impulsar els pagesos eivissencs a revoltar-se, amb la previsible conseqüència de l’empresonament de “tots els promotors” de la protesta. Tanmateix, els pagesos aconseguiren enviar un delegat a la Cort per exposar les seves raons, a pesar dels entrebancs “perquè no pogués sortir de l’illa”. El centralisme borbònic del segle XVIII a Mallorca i a les Pitiüses –Menorca va quedar sota domini estranger– ens portà dues novetats poc desitjables: una major pressió fiscal i el reclutament militar forçós, les odiades ‘quintes’, més injustes quan els fills dels rics aconseguirien escapolir-se’n amb la redempció en metàl·lic. Així, eren només els pobres els que havien de prestar servei amb les armes.

Fou curiosament un ministre d’Hisenda mallorquí, Miquel Gaietà Soler, qui el 1805 “va decretar un nou impost que gravava el vi i altres productes del camp, fet que accentuà el descontentament popular”, segons narra Casasnovas. El 1807, “els forans boicotejaren les entrades de vi a Ciutat i promogueren un avalot a Manacor”. La caiguda de Soler arran del motí d’Aranjuez del 1808 va desfermar la venjança contra ell i els seus familiars i amics, molts dels quals “ocupaven alguns dels principals càrrecs a Mallorca (...) El retrat de Soler a l’Ajuntament fou destrossat, els carruatges d’alguns parents van ser cremats i s’arribà a apedregar la germana del ministre”, afegeix l’historiador menorquí. L’il·lustrat Jovellanos, pres a Mallorca, va ser alliberat gràcies a aquesta revolta, però, honest com era, no va deixar de criticar un comportament vandàlic: “A moro mort, gran llançada”, anotava amargament.

A Menorca, des de la reincorporació a Espanya el 1802, es gestava un descontentament manifest per la pèrdua del port franc, un bon negoci amb els britànics, i per la introducció de les ‘quintes’. Amb la Guerra del Francès, aquesta “esclatà en forma de revolta a Alaior” el 28 de febrer de 1810, “i el primer de març, els aldarulls s’estengueren a Maó (...) La multitud assaltà la seu de la Universitat de Maó i en cremà els mobles”, diu Casasnovas. A la resta de localitats també es registraren protestes.

Els revoltats aconseguiren l’expulsió de Menorca del bisbe Pedro Antonio Juano, qui, segons afirma el catedràtic d’Història Moderna Lluís Roura, era “molt impopular”: no només havia fet pública “una proclama d’obediència a les autoritats franceses que va haver de rectificar al cap de pocs dies”, sinó que també era acusat de “malversació de fons, aparences de grandesa” i “suposat tràfec amb els dipòsits per a dispenses matrimonials”. Però, per descomptat, allò no podia acabar bé. Com recull Casasnovas, “diversos participants en els disturbis foren empresonats i hi hagué una execució”. A més, s’imposà als menorquins “una forta multa de 50.000 duros” que no acabaren de pagar fins al 1834.

Contra la mobilització de soldats

Prats comenta que a Eivissa ja s’havien generat “diferents conflictes” del 1785 al 1800, per “l’obligació dels pagesos de treballar en la construcció de les noves esglésies rurals” i, per descomptat, pels nous impostos. Es registraren més protestes, el 1806, el 1810 i el 1814, quan “els síndics del camp es negaren a pagar més impostos de guerra”; el 1821, la mobilització “aconseguí el cessament del jutge i altres funcionaris”; el 1822 i el 1824, es produïren, una vegada més, disturbis “contra les contribucions”. Els caps d’aquesta darrera protesta, afegeix, “foren condemnats a deu anys de presó a Àfrica”.

Les aventures colonials, amb la mobilització d’homes que allò suposava, també generaren alguna protesta a les Illes. La Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, originada per l’enviament de reservistes a la guerra del Marroc, va tenir “la seva repercussió a Menorca, amb la convocatòria d’una vaga general a Maó que acabà amb diverses detencions de dirigents obrers i la intervenció de l’exèrcit. Tanmateix, la mobilització popular no va evitar que un contingent de tropes de Menorca fos embarcat rumb al Marroc”, segons diu Casasnovas.

La monarquia va caure el 1931, però, a la segona legislatura republicana, quan la coalició de dretes CEDA va aconseguir entrar al Govern, l’esquerra ho va considerar una traïció. L’octubre del 1934 esclatà la Revolució d’Astúries i, a Menorca, relata l’esmentat historiador, “hi hagué aldarulls a Maó i a Ciutadella, on s’intentà forçar una vaga general que fou ràpidament reprimida”. “En els mesos següents” a les eleccions del 1936 “va continuar la tensió social, sobretot a Ciutadella, on el 9 de març hi hagué incidents entre obrers manifestants i un grup de guàrdies jurats rurals (...) El 20 d’abril, dos guàrdies jurats varen disparar contra una manifestació obrera al carrer de Santa Clara de Ciutadella i feriren dos homes (...) L’endemà es declarava la vaga general a tota l’illa com a protesta”.

Davant la dictadura franquista era complicat mobilitzar-se. Tot i que no hi mancaren les protestes, foren durament reprimides. El 1974, assenyala l’historiador menorquí, es produïren “vagues i manifestacions a Mallorca” com a conseqüència de la crisi econòmica. Ja en la Transició, a les festes de Gràcia de Maó del 1976, “hi hagué aldarulls motivats pel descontentament que causava la política de descarada especulació urbanística. Hom demanava la dimissió del batle Escudero i les protestes acabaren amb càrregues policials i diverses detencions”. Després, arribà la democràcia. Però de motius per protestar, mai no en falten.