L'Última

Àngels Gonyalons: “Avui se’t valora, demà se t’humilia; no et pots creure res de res”

Actriu

13/01/2024
8 min

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) té seixanta anys acabats de fer, quaranta-tres dels quals treballant com a actriu. Va ser la icona de l’esclat del teatre musical en català a finals dels anys vuitanta i començaments dels noranta, amb obres com Mar i cel, Estan tocant la nostra cançó o Memory. Sobretot Memory, un musical que li va donar moltes alegries i que li va servir per batejar l’escola de teatre en què forma alumnes des de 1994. Ara disfruta de la professió, treballant amb el rigor de sempre, però sense el peatge de ser l’actriu de moda. Aquestes setmanes es tanca el cercle: Àngels Gonyalons protagonitza L’alegria que passa, l’últim musical de creació pròpia que farà Dagoll Dagom.

Completa la frase: “Últimament...”

— No paro. Però crec que no és últimament, crec que és la bèstia. És el temperament.

El mes de novembre, el dia del teu últim aniversari, en vas fer 60. Com et sona?

— Sona gros, perquè la gent de la meva generació tenim una imatge determinada de què vol dir tenir seixanta anys. De tant en tant, em recordo: “Soc una senyora de seixanta anys”. Però com que el cos em respon, suposo que no me n’adono gaire. Sobretot és la sensació que queda menys i que tot serà molt ràpid, el deteriorament i aquestes coses. Ara no pots preveure què seràs d’aquí a cinc anys. Amb trenta-cinc sí, però amb seixanta...

Quina és l’última vegada que, mirant la teva filla, que ara té setze anys, has pensat: “Soc jo!”?

— Sí, sí. Si veig imatges de Maricel... O en una entrevista amb el Ricard Ustrell, que em va posar un fragment de la sèrie I ara què, Xènia?, i vaig dir: “Si soc la Txell!” Físicament m’hi veig, sí. 

I de manera de fer?

— No, jo admiro molt la meva filla. És molt serena, molt sensata, haha... Sempre ha tingut maduresa emocional i això ho admiro molt.

T’anava a demanar quina és l’última vegada que t’ha fet patir, però si és tan serena...

— Home, fa patir perquè comença a sortir i saps que l’has de deixar anar. És una noia en qui es pot confiar, però li has de recordar que hi ha agents exògens, que no tot depèn d’ella. La por te l’has de menjar, no pot tenir una corda curta. A més, ella no s’ho mereix. Es mereix que li donis corda.

Per què volies ser mare?

— No ho sé. Suposo, el primer que se m’acut, és que volia deixar de pensar en mi. A mi m’agradava molt ser tieta, soc molt amant dels meus nebots i les meves nebodes. La maternitat em va arribar tard, ho vaig fer a consciència i continua sent el més meravellós. Gaudeixo molt de la maternitat amb la meva filla.

Sempre t’he sentit parlar molt bé dels teus pares. Quina és l’última frase que t’ha quedat gravada d’ells?

— Hi ha una frase que tinc marcada, i és quan hi havia alguna cosa que a mi no m’entrava bé i em deien: “Els pares ho fan perquè t’estimen, ningú t’estimarà com els pares”. I jo pensava: “Ja sé que ho feu perquè m’estimeu, si no, què?”. El meu pare ja no el tinc, fa deu anys que es va morir. Era un home molt especial. Ara tindria 93 anys i quan es posava un davantal deia: “Jo no estic ajudant la mare, estic col·laborant a casa, soc un membre més de l’equip”. O recordo un dia que ens va agafar a la meva germana i a mi i ens va dir: “Jo us he ensenyat el que crec que heu de fer, però us recordo que si un dia vinguéssiu i em diguéssiu que esteu embarassades, el primer que faria seria abraçar-vos”. O sigui, no jutjar, primer abraçar, acompanyar.

La mare encara la tens?

— Sí, i és fantàstic perquè ens acompanyem, és molt amant de les seves filles i de les seves netes i nets. Els dos sempre han lluitat per ser unes persones millors.

Els dos eren professors. La part didàctica l’has vehiculat des de fa trenta anys amb l’escola de teatre Memory. Quin és l’últim consell que li has donat a algú que es vol dedicar al teatre?

— Consell, la paraula és molt grossa, però sempre els dic que han d’anar a veure molt teatre. I tot tipus de teatre. Per prestigiar el gènere del musical, s’han de formar com a actrius i com a actors, no n’hi ha prou amb cantar bé i ballar bé.

Últimament tens menys èxit popular i més respecte de la professió?

— Uffff, carai, no me les plantejo aquestes coses. Dins de la professió no m’he sentit mai menystinguda. Quan ets jove i bufona, o jove i bufó, en aquest país és com si pesés més una cosa que una altra. Al final, a la vida és anar resistint, aprofitar les oportunitats, picar pedra i picar pedra. Que no és garantia de res i que és una muntanya russa. Avui se’t valora, demà se t’humilia, així que no et pots creure res de res. Anar fent, mirar de pagar el lloguer i ja està.

Quina és l’última vegada que has treballat a TV3?

— L’última vegada crec que fa setze anys. O una mica més, perquè encara no estava embarassada de la meva filla. Van ser uns mesos a El cor de la ciutat.

No has tingut ofertes? T’estranya, et sap greu?

— No he tingut ofertes i és una mica estrany, perquè tampoc som tants, tants, tants. Però tampoc ningú et deu res. No m’hi entretinc gaire.

Hi ha actors o actrius que es fan populars a la televisió i després van al teatre. En el teu cas va ser al revés.

— I això va ser una satisfacció. Tot va començar a La botiga dels horrors, Mar i cel, Estan tocant la nostra cançó i Memory. El Memory va ser brutal. Va anar a veure-ho gent que no va mai al teatre. Es va convertir en un fet social, vam estar tres anys fent Memory. La popularitat va venir pel teatre i no per la tele. I això és bonic.

Què té un escenari?

— Què té? No ho sé pas. Una comunió amb la gent, la necessitat d’emocionar. A vegades és molt bonic, a vegades fa patir molt. Vols fer-ho molt bé i que la gent gaudeixi. En aquesta funció, L’alegria que passa, les cares de la gent són d’agraïment, és molt especial. Ja no comptava viure una cosa com aquesta. L’estrena de L’alegria que passa la comparo a l’estrena de Memory, a Girona. Ha sigut i està sent molt bonic.

Tu has sigut més feliç a l’escenari o fora de l’escenari?

— He tingut moments de tot. L’escenari m’ha salvat de molts moments molt tristos i molt durs a la vida, i la vida moltes vegades m’ha salvat de castanyes que m’ha donat el meu ofici, que també n’he tingut de molt grosses. Així que mentre es vagin ajudant l’un a l’altre, ho anem trampejant bé.

Et tornarem a veure una última vegada fent Mar i cel?

— Home, jo dic que com no sigui fent de botavara, Albert, amb seixanta anys, o de mascaró de proa, comprendràs que ja no hi tinc paper.

No podries fer de Blanca?

— Em voleu fer fer el ridícul. A la gent li agradaria perquè pensa que hi ha una cosa que pot tornar. I no pot tornar mai.

Però això és com els grups de música que tornen. Tu els vas a veure i penses que tornes a tenir 20 anys.

— No és el mateix. És molt bonic que t’ho diguin, perquè és molt entendridor, però hem de procurar no fer el ridícul. No puc fer la Blanca mai de la vida. Ja està, ja està viscut, està fet, és allà. Ser la primera Blanca és un honor, però ja està. El passat no torna mai.

Quina és l’última vegada que has trobat a faltar aquella piga Gonyalons que tenies a la cara?

— Hahahaha... Me la vaig treure just després de l’últim que vaig fer per TV3, perquè s’estava fent molt gran. I clar, fins als 40 ets la de la piga, a partir dels 40 ets la de la berruga. Em va fer por, perquè era molt identitària. Era la meva piga. Però el metge va dir que havia d'anar fora. El que sí recordo és que el dia que me la van treure, aquesta i un parell de pigues més que tenia, vaig agafar un avió, la gent em mirava i jo pensava: “Me casum dena, ara es pensaran que m’he operat”. Que no passaria res, que jo respecto molt la gent que s’ha operat. 

Operar-te, mai?

— Home, jo soc humana, eh! A la que porto quinze segons davant del mirall [fa el gest d’estirar-se la cara] veig que estic perdent el temps. Vens d’un lloc i costa adaptar-se, però és el que hi ha. Té altres coses bones. És un rotllo fer-se gran per les limitacions que porta o portarà, però la serenitat o la pau que ja tinc ara no la canvio per cap època passada. Segur, segur.

Quina és l’última cosa que has fet amb les mans?

— Podar arbres. M’agrada molt podar arbres. Els meus arbres de Menorca, els albercoquers, els magraners, les oliveres. És molt terapèutic fer coses amb les mans. Podar arbres i restaurar mobles són dues coses que m’agraden molt. Hi puc estar hores. Suposo que deu ser com una mena de meditació. Això i l’aigua. Estar en remull sempre. M’agrada molt el mar, estar a dins l’aigua, encara que no sigui nedant. Fent el mort, per exemple.

L’últim cigarret, de quan és?

— Uff, fa vint anys. A veure, fa vint anys vaig deixar de fumar, però algun cop en vaig agafar algun, fins que va morir el pare, que va morir per càncer de pulmó, per tabaquisme, i devia focalitzar l’odi, el ressentiment, i vaig dir: “Mai més, nunca máis”. I li tinc molta tírria. I veig molta gent jove que torna a fumar. Crec que s’ha apagat molt el missatge i s’estan suïcidant.

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— Una il·lusió que tindria és poder donar-li més vida a L’alegria que passa. Penso que s’ha vist poc per la resposta que hi ha, per com agrada i per com gaudim nosaltres fent-ho. Porto quaranta-tres anys treballant i que m’hagi fet vibrar així, que tingui ganes de veure les cares de les meves companyes, dels meus companys, que hi hagi aquesta bonhomia entre nosaltres, com ens ajudem, com ens escoltem... Treballar a gust, amb bona gent.

Ho dius d’una manera que sembla que hi hagi vegades que no has treballat a gust.

— No, clar, perquè moltes vegades hi ha d’haver una punyetera pedreta a la sabata, saps? I aquí no n’hi ha ni una. Però és veritat que, si hi penso, estic envoltada de molt bones persones, no només professionalment. Soc rica en amics i amigues.

I l’últim neguit?

— L’últim neguit ha sigut trobar pis a Barcelona, perquè me n’he d’anar d’on estic, però ja l’he trobat. Jo quan tenia vint-i-cinc anys sabia que si treballava dur podia arribar a comprar-me una casa i me la vaig poder comprar. Tinc una casa que me l’he comprat amb la suor del meu front. Però la gent de vint-i-cinc anys, per molt que treballin, no tenen esperança. A mi, el meu barri –l’Eixample– m’ha expulsat. He trobat una cosa en un lloc que està molt bé i que la meva filla ho gaudirà molt. Però és molt dur que valgui 1.000 euros dir “bon dia”, i val 1.300, no 1.000, saps què et vull dir? La gent no guanya aquests diners.

És que ara hi ha les xifres de l’atur, que és una realitat, però després n’hi ha una altra, de realitat: la gent que treballa, però no li arriba per pagar-se res. Parlo d’un lloguer.

— Viure en dignitat! No vull anar als tòpics, però una dona maltractada no es pot separar: com vols que pagui un lloguer sola? I això ni es contempla. I em sembla un delicte. Clar, jo me’n vaig anar de Barcelona a Madrid i de Madrid a Menorca. Me’n vaig anar el 1998 i vaig tornar el 2017. Em va costar molt d’entendre que havia de pagar mil euros per un pis a Barcelona. És molt fort i no es diu res. Tenir un sostre mínimament digne.

Les dues últimes preguntes són les mateixes per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila?

— Ai, el títol no el sé. Sé que són bons, però no ha sigut el meu estil. “A galeras a remar...”?

Sí, de Como un burro amarrado a la puerta del baile. Acaba l’entrevista com vulguis, va, les últimes paraules són teves.

— M’havies d’haver avisat! Que ha sigut molt còmode, molt plaent i que espero trobar-me amb la gent en un teatre. Per exemple, a L’alegria que passa, fins el 28 de gener.

Àngels Gonyalons i Albert Om conversant a l'escenari del teatre Poliorama de Barcelona.
Lentilles i xocolata negra

Feia més de deu anys que no ens vèiem, amb Àngels Gonyalons. Arriba al teatre Poliorama de Barcelona, ens abracem i em diu amb paraules i també amb els ulls que passa “un bon moment”. Que té projectes de feina fins al 2025, que viu a Barcelona amb la seva filla de setze anys i que manté un peu a la seva estimada Menorca. 

Abans de començar l’entrevista –que farem a l’escenari, asseguts cadascú en una caixa de l’atrezzo de L’alegria que passa– ens ofereix xocolata negra. En porta una rajola encara per estrenar. “Deveu voler que em canviï les ulleres per lentilles, oi?”. La Marta i el Marc, els càmeres, li agraeixen per evitar els reflexos dels focus als vidres de les ulleres. Encara un últim oferiment, quan acabem la conversa: “Si voleu venir a veure l’obra, només heu de fer que dir-m’ho”.

stats