Matías Quetglas: "Avui volem les coses sense ombres i sense ombres no hi ha volum"

PalmaDesprés d’haver transitat la pintura, l’escultura i el gravat, entre d’altres, i davant un moment complicat de salut, l’artista Matías Quetglas va decidir provar un nou llenguatge: el documental. El resultat és un llargmetratge titulat Mientras vivas, brilla, que es projectarà aquest dimecres horabaixa a Es Baluard en un acte organitzat conjuntament amb la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià de les Illes Balears. 

Com va ser que vàreu decidir endinsar-vos en el món del documental?

— La pintura no té moviment, no té veu, i jo que he pintat tota la vida vaig pensar que volia posar veu i moviment a la meva història. El cinema té aquest avantatge respecte de la pintura, perquè la pintura sempre és estàtica, els personatges mai no diuen res. Ara, de vegades també està bé que no diguin res. 

I quina valoració en feis, d’aquesta primera experiència cinematogràfica?

— Tot ha estat relativament diferent… En qüestió de composició, per exemple, jo tenc molt d'hàbit, i la gent del cinema no sempre en té. Però el que no coneixia era la cadència dels funcionaments, el pas del temps que és present a la mateixa pel·lícula. Una pel·lícula, com una simfonia, té una part molt important que és el mateix desenvolupament del fet creatiu. 

I això de vegades és bo i de vegades no, supòs. 

— No hi ha llum que no projecti ombres. I això passa sempre, un artista té la capacitat de fer el que li doni la gana, però fa vertígen saber que pots fer el que vulguis. El procés de producció del documental ha estat llarg, han estat quatre anys. 

Al documental s’hi diu que “pintam per aconseguir afecte”. És aquest l’objectiu de tot artista?

— Això passa als pintors quan pinten i als cuiners quan cuinen… Feim moltes coses perquè ens estimin, però els artistes solem tenir el cor molt al descobert. És per això que també som més fàcils de ferir. 

No deixa de ser curiós que una activitat tan solitària i individual cerqui la connexió amb els altres…

— I això lliga amb un debat bastant habitual, aquest dilema de si vius més o pintes més. Hi ha pintors que viuen molt i pinten poc, d’altres que pinten molt i tenen vides terribles i altres que troben un terme mitjà… No hi ha cànon de comportament, tothom fa ja no el que vol, sinó el que pot. Allò important és fer-ho tan bé com puguis. 

D’aquí ve també el títol del documental: Mientras vivas, brilla.

— És el primer vers d’un poema grec, del primer del qual coneixem la música, l’epitafi de Seikilos. Com que jo m’havia sentit un pèl en perill, aquesta frase em va servir d’estímul i em va semblar que era un bon títol per a la pel·lícula, una bona reflexió sobre la vida i la mort. Quasi tothom un dia o un altre hi ha de pensar, en la mort.

Però és un pensament que ajornam tant com podem. 

— Avui dia volem que les coses tinguin molta presència, però que no tinguin ombres. I si no hi ha ombres no hi ha volum. L’existència sense ombres seria una cosa molt estranya, hem d’aprendre a conviure amb les parts que donen relleu a la llum. 

Al documental també reflexionau sobre la memòria i sobre com les fotografies i els records no sempre concorden. I les vostres obres? Els vostres quadres resumeixen una mica la vostra vida?

— En certa manera, serveix per congelar un poc la vida, sí. Aquelles coses que t’importen les deixes aturades d’alguna manera. I a mi m’interessa perquè l’activitat, quan s’atura, converteix la realitat en metafísica, en quelcom que és fora d’allò habitual. 

D’on ve el vostre interès per l’art en general i per la pintura en concret?

— Bé… Ningú volia jugar a futbol amb mi perquè sempre que jo jugava perdíem (riu). I, en canvi, els companys d'escola em demanaven que els fes dibuixos vestits de cowboys, amb capells i pistoles. I en aquest terreny m’apreciaven perquè em sortia bé. A 15 anys vaig començar a fer feina en una fàbrica de sabates i els diumenges em dedicava a pintar. 

I quan és que aconseguiu dedicar-vos-hi professionalment?

— Em va arribar l’ocasió de fer la mili i em vaig presentar de voluntari a Madrid per aconseguir l’ingrés a l’escola de Belles Arts d’allà i així ho vaig fer. Vaig entrar en el món professional, que, les coses com són, no és gens fàcil: ser professional en el món de l’art és ben difícil.

Vàreu partir a Madrid, però de Menorca no us n’heu separat mai, sempre és present a la vostra obra i, per tant, també és present al documental. 

— Jo dic que si sóc com una olla amb patates i ceba, Menorca són les espècies que donen color a la meva vida. L’art reuneix la vida, si tens coses escampades i les tornes a reconstruir a través de l’art adquireixen aquesta identitat interior. Hi ha pensaments que tenc de Menorca que els tindria igual si fos a La Corunya, per exemple, però n’hi ha d’altres que no. Mirar la mar, per exemple, que la gent de Madrid no ho pot fer i jo ho faig, i molt!

La cultura mediterrània ha influït la vostra obra de moltes maneres… 

— Sí, l’he volguda representar i donar a entendre, el vincle amb la Grècia i la Roma clàssiques, tot i que a Menorca avui dia no s’hi pensi gaire, en el món grec. 

S’ha perdut, aquest vincle mediterrani?

— No sé si s’ha perdut… Sé que el turisme imprimeix caràcter. Jo veig que a Mallorca i a Menorca els nadius viuen la seva vida, tot i estar envoltats pel món turístic, però han trobat la seva manera de ser al món que és diferent de la dels turistes. Ara, a Menorca abans que arribassin els turistes hi havia moscards i la gent anava plena de picades i… Menorca, abans dels turistes, era vista pels mateixos menorquins com un lloc àrid, per molt que se l’estimassin. Mitificar és una cosa molt perillosa.