Pilar Aymerich i Manel Armengol: dues mirades dels mateixos fets històrics

Torroella de MontgríEl 12 de novembre del 1976 és una data marcada en vermell en la lluita feminista. Aquell dia centenars de dones es van plantar davant del Palau de Justícia de Barcelona sota el crit de “Jo també soc adúltera” per protestar contra una ordre judicial que obligava María Ángeles Muñoz a entregar la seva filla de sis anys als avis paterns. La decisió del jutge es basava en l’article 449 del Codi Civil que condemnava el delicte d’adulteri, però de manera desigual: mentre que als homes només se’ls podia sancionar en cas de mantenir les relacions extramatrimonials dins el domicili familiar, a la dona se la podia condemnar amb fins a sis anys de presó per qualsevol infidelitat. 

En el cas de Muñoz, el seu home l’havia denunciat per adulteri –tot i que feia més de quatre anys que l’havia abandonada– i li havia reclamat la custòdia de la filla, que no veia des que havia marxat. El jutge va ordenar que se li retirés la custòdia de la petita i que l’entregués als avis paterns el 12 de novembre del 1976. Però ella, amb el suport de centenars de dones més, va desobeir l’ordre judicial i aquella protesta es va convertir en el detonant d’una onada de manifestacions per acabar amb les lleis franquistes que discriminaven les dones.

Una fita històrica que dos fotoperiodistes de l’època van retratar, des de perspectives diferents però escollint per casualitat la mateixa imatge: una dona amb un nen a les espatlles i un cartell penjat al davant amb la frase: “Jo també soc adultera”. Dues fotografies dels mateixos fets que il·lustren l’objectiu de l'exposició Interseccions de la Fundació Vila Casas al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, que recull i combina les fotografies que Pilar Aymerich i Manel Armengol van fer a la dècada dels 70 i que mostren el bullici que es vivia en una Barcelona revoltada després d’anys de dictadura franquista.

“Recordo perfectament aquella foto: simplificava en una imatge que era un problema que afectava totes les dones. És la primera gran manifestació feminista que recordo”, rememora Armengol, que va coincidir a la protesta amb Aymerich. “Són dues imatges que et constaten que l’autoria de la imatge sempre té a veure amb el tros de realitat que tu tries i en com l’enfoques: totes dues són veritat, però cadascuna il·lustra la seva realitat”, afegeix Aymerich. 

L’esclat del fotoperiodisme

Armengol i Aymerich eren dos dels pocs fotoperiodistes que hi havia en aquells temps en els quals s’havia de córrer fins al laboratori per revelar les imatges manualment, abans de poder-les publicar. Als 70, ella feia fotos per a dues de les plomes més rellevants de l'època: Manel Vàzquez-Montalbán i Montserrat Roig. Ell primer treballava a Telexprés i, quan va sortir la revista Interviú, hi va començar a col·laborar. “Van ser anys molt intensos, amb una gran activitat política i social. Cada dia sorties de casa amb la càmera penjada al coll i anaves amunt i avall retratant tot el que passava”, indica el fotògraf badaloní, i Aymerich ho corrobora: “Van sortir nous diaris i noves revistes, i es va començar a veure als mitjans el fotoperiodisme que nosaltres volíem fer i que fins aquell moment era impossible de publicar. A partir del 76 a Catalunya es va viure una eufòria molt gran a tots nivells”. 

Però llavors els fotògrafs s’havien d’amagar per poder fer la seva feina sense ingerències policials. Tots dos relaten com eren experts en dissimular i amagar l’objectiu. I, per a la fotògrafa barcelonina, el fet de ser dona va ser un avantatge: “No es valorava que una dona estigués fent fotos en una manifestació. A vegades era més senzill perquè, com que eres invisibles, podies fer millor la teva feina i et permetia fer coses que un home no hauria pogut fer perquè li haurien vist el llautó”. Però cap dels dos podia passar-se de disparar: llavors anaven amb un sol rodet que havia de servir per tot el dia. “Havies d’estar pendent tota l'estona per intentar trobar o endevinar quin seria el moment més oportú per fer la foto que il·lustrés millor el que estava passant, i en feies poquíssimes, només 7 o 8 en cada acte”, recorda Armengol. 

A més de les protestes feministes, els dos també van immortalitzar les manifestacions del febrer del 76 per reclamar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Va ser en aquest context que Armengol va signar una de les imatges més icòniques de la seva trajectòria: la d’un grup de guàrdies civils pegant amb les porres a diversos manifestants estesos a terra, que no es va poder publicar a l’Estat però sí a mitjans com el New York Times. “És una imatge que representa molt bé els anys de la Transició marcats per la repressió i les protestes. Després de fer-la, vaig haver de fugir dels grisos i, quan vaig poder, li vaig donar el rodet a una companya perquè se l’emportés ràpid a casa per si m'enganxaven”, assenyala el badaloní.

Ell va fer la foto des del passeig Sant Joan, i Aymerich va triar seguir la protesta des de Pau Claris, on va retratar just l'instant que arribava la policia i tothom sortia corrent. “Es veu un trosset del diari que utilitzava per amagar la càmera, són moments que decideixes arriscar-te una mica”, admet la fotògrafa. 

Coincidències i diferències

Aymerich i Armengol van coincidir en diversos actes i protestes, com es pot comprovar a través de la quarantena de fotografies que composen l’exposició. “A la tancada de Motor Ibérica en Manel estava a fora de l’església i jo era a dins tancada amb les dones; o jo estava en un moment de la manifestació i ell en un altre. És una manera de contrastar i de complementar uns mateixos esdeveniments”, opina la fotoperiodista. Tots dos coneixien abastament la feina de l’altre, però la mostra del Palau Solterra els va revelar una coincidència que fins a llavors no sabien: tots dos van retratar una cara oculta de la ciutat, les prostitutes i els transsexuals, que també tenen un espai a la mostra.

Sense oblidar els dos retrats diferenciats d’Ovidi Montllor que demostren la importància de la mirada de l’autor: el d’Armengol només deixa intuir les seves faccions gràcies a un joc de llums i ombres que amaguen el seu rostre, i Aymerich el mostra com una Fera ferotge. “Quan Montllor pujava a l’escenari era com un drac traient fum pel nas, i volia retratar-lo com si fos una fera ferotge”, relata Aymerich.