Bach, Debussy i Vivaldi

Sembla com els vells acudits de "hi havia un alemany, un francès i un Italià", però va ser tot el contrari, vàrem poder gaudir d’un concert, a l’església de Portocristo i al Teatre de Llubí, tan rigorós com seriós. Sobretot, d’un gran nivell, el que aportaren els tres solistes, Olivier Charlier, Enrique Sánchez i José María Ferrero, acompanyats per una Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida pel seu titular, Bernat Quetglas, que va estar a la mateixa altura. Cert que no va ser el que podia semblar pel títol de la representació, Bach. Integral Concerts de violí. Vol. II, tot i que va començar amb el seu Concert per a violí en re menor, a càrrec d’Olivier Charlier amb l’instrument titular. Una peça complexa, amb una interpretació que va sonar poc barroca, amb una lectura allunyada de les estructures de l’estil en el qual va ser escrita, però que, en qualsevol cas, va servir prou bé com a introducció i com a manera de presentació d’una composició que no es troba entre les més interpretades del Cantor. Una partitura l'original de la qual es va perdre i s’ha recuperat gràcies a la versió que es conservava per a clavecí. Tot just després, passà del canònic Bach a l’avalotador Debussy i un dels seus preludis per a piano. Unes composicions de maduresa i sens dubte de les menys revolucionàries, pràcticament esbossos d’una subtilesa majúscula. Des pas sur la neige, en la versió arranjada per Bernat Quetglas, va sorgir deliciosa i, lligada sense pausa amb el complicat Concert per a flauta en sol menor 'La notte' ,es va convertir en una harmoniosa cucavela i una interpretació per part d’Enrique Sánchez superba. Ja tan sols aquest fragment de la vetllada s’ho pagava, però encara n'hi havia més. Més Bach, amb el Concert per a oboè i violí en re menor, que va obrir la porta a la intervenció de José María Ferrero i Olivier Charlier. Ja tot estava al seu lloc i època corresponent. La dimensió del concert havia assolit les expectatives i posava de bell nou la jove OCM a una categoria que ha anat guanyant concert a concert al llarg dels anys. Arribaren els bisos i Quetglas amb tot el grup oferí un tast del Concert de Cambra en sol menor RV 107. Tot el grup vol dir els tres solistes i naturalment la resta de l’orquestra. Va ser una altra cucavela musical, divertida, interessant i brillant. Per finalitzar, un altre bis que, com va assenyalar Quetglas, no necessitava presentació, com és la SuiteOrquestral núm. 3. Clar, de Bach.