Bach, la Simfònica i la Coral

Auditòrium.- Vuitè concert de la temporada d’abonament de la Simfònica, amb la Coral Universitat de les Illes Balears i l’orquestra en formació barroca. Esdeveniment. Bach sempre és un esdeveniment, però en el cas de la Missa en si menor encara molt més, entre altres coses perquè és la darrera composició coral del mestre entre els mestres. Aquesta és la peça que ho corrobora, un cànon musical en si mateix, un compendi d’estils, un sumari infinit de contrastos que d’alguna manera atresora una bona part de la història de la música fins aleshores coneguda, Palestrina, Bassani, Lotti… amb aportacions absolutament innovadores, com ara l’absència de recitatius, però també un grandiós duel contrapuntístic entre les veus i els instruments i, al mateix temps, un breviari de tot el que havia escrit Bach de música coral. Johann Abraham Birnbaum, el seu defensor en la disputa amb Scheibe, definia la música de gran nivell com “la reunió i alternança de consonàncies i dissonàcies sense perjudici de l’harmonia”. La Missa n’és un bon exemple, amb el valor afegit del nivell de dificultat d’interpretació, cosa que ofereix la dimensió qualitativa de la Coral de Joan Company, segurament en el seu punt àlgid interpretatiu. De totes maneres, parlam d’un cim que ja havien assolit fa dos anys a l’església de Santa Creu, que elimina qualsevol possibilitat de sorpresa pel que fa al nivell interpretatiu. No entraré en controvèrsies comparatives amb el primer concert, perquè tant el marc com les circumstàncies són prou diferents. Diferents, perquè entre altres coses, el director que substitueix Joan Company per a l’ocasió és Jonathan Cohen, jove i britànic, qui, a més de tocar el clave, que no se sentia ni bé ni malament, ha portat el seu equip de solistes i fins i tot el seu concertino, el madrileny Pablo Hernán Benedi, un equip de solistes format per Miriam Meyer i Flur Wyn, sopranos; Nick Pritchard, tenor; William Towers, contratenor, i Ashley Riches, baix baríton, que no marcaren la diferència, per moltes raons, però bàsicament perquè la Missa és una peça per a cor. Tant és així que hi ha 18 intervencions del grup i nou dels solistes, que repartides entre els cinc protagonistes encara semblen menys respecte de les de la coral. És clar que tant la simetria com la proporcionalitat són indissociables de Bach, i n’és una bona prova l’estructura de la Missa. Fantàstic concert, de primer nivell i una bona entrada, que consolida una osca més a l’inabastable repertori de la Coral, principal protagonista de la festa musical d’homenatge al compositor per excel·lència, que marca nivell, tant pel que fa a la Simfònica com pel que fa a la Coral.