Bad Bunny: "Sempre hi haurà qui protegirà la nostra cultura, i aquesta és la gent que vull tenir al meu voltant"

Nova YorkBenito Martínez Ocasio, àlies Bad Bunny, ha començat l'any deixant molt cara l'elecció del millor disc del 2025. Debí tirar més fotos (Rimas, 2025) és una reconciliació amb les músiques populars porto-riquenyes feta per la superestrella global del reggaeton i el trap llatí. En pocs anys, Bad Bunny ha conquerit el món: tres àlbums a la llista Billboard, cap de cartell al Festival Coachella, l'artista amb més reproduccions a les plataformes d'estríming, una carrera com a actor (i lluitador) i fins i tot un interès creixent per part dels paparazzis, atents a les aventures romàntiques extracurriculars. Però l'èxit el va desvincular de Puerto Rico, el lloc on va néixer, va créixer i va viure fins al 2023, quan es va mudar a Los Angeles i Nova York. Ara torna a ser a Puerto Rico, i a Debí tirar más fotos demostra el renovat compromís amb l'illa amb un gir musical ben marcat.

L'àlbum es va enregistrar íntegrament a Puerto Rico i compta amb col·laboradors que representen tota una genealogia estilística porto-riquenya: la música urbana de RaiNao (Perfumito nuevo), el reggaeton i el trap llatí d'Omar Courtz i DeiV (Veldá), i ritmes tradicionals com la plena i la bomba de Los Pleneros de la Custa (Café con ron) i el grup Chuwi (Weltita, amb una cita a la Flaca de Jarabe de Palo). "Cadascun és porto-riqueny, i hi és per una raó", diu Bad Bunny. "Quan voltava pel món i els escoltava, em sentia com si fos allà, al barri de Santurce, a San Juan". A Popcast, el pòdcast musical de The New York Times, Bad Bunny ja havia parlat sobre el camí que l'ha dut fins a Debí tirar más fotos, sobre per què la vida sota els focus a Los Angeles l'havia decidit a tornar a casa, literalment i musical, i sobre com els riscos creatius que ha entomat han inspirat músics de tot el món. Ara és l'hora de parlar del disc.

Dius que Debí tirar más fotos és el teu “àlbum més porto-riqueny”. Què intentes aconseguir amb aquest disc?

— Recordo que abans les fotos eren una cosa molt especial. Avui pots fer fotos de tot. Potser de vegades no vulgui una foto amb algú per moltes raons. Potser no estic de bon humor. De vegades sento que potser aquesta persona no és un admirador de debò. També perquè potser m'hi he acostumat i no significa res especial per a mi. Però, per a ells potser sí que ho és i volen guardar aquest moment. Aquest és el significat del títol: hauries d'apreciar més els moments i les persones. No és una disculpa, és més aviat un recordatori per a mi mateix.

L'àlbum tracta del Puerto Rico actual, però també dels sons del Puerto Rico de fa vint, quaranta i seixanta anys. Has passat els últims sis anys en altres llocs del món, com Los Angeles i Nova York. Quan vas adonar-te que necessitaves "tornar a connectar"?

— Quan ets lluny, de vegades tens més perspectiva per apreciar més bé les coses. I estant a Los Angeles o de gira va ser especial escoltar artistes de Puerto Rico que em feien sentir a prop de casa a través de la música. Aquest és un dels propòsits del projecte.

En els primers anys d'èxit, pensaves: “Com més lluny sigui de Puerto Rico, millor m'anirà”?

— Crec que és una cosa que la indústria intenta ficar-te al cap, com que necessites ser a tot arreu. I ho entenc, perquè Puerto Rico és una illa molt petita. Potser un artista de Mèxic podria tenir èxit només a Mèxic. El mateix passa amb el Brasil. Però jo sempre vaig saber que podia ser gran i tenir èxit sent porto-riqueny, amb la meva música, amb el meu argot i amb la meva cultura. Treballava per arribar a tot arreu, però alhora mantenint la meva essència, les arrels. Tots els ritmes del disc són porto-riquenys, com la plena, un dels ritmes més antics de l'illa. De fet, Debí tirar más fotos, la cançó que dona títol al disc, és com una nova plena. És un ritme molt ric per crear i explorar, fins i tot a la música pop convencional.

Això és una cosa que hem vist repetidament els últims anys, ja sigui Rosalía amb el flamenc, joves artistes mexicans amb corridos tumbados, fins i tot merengue i bachata. Senties que hi havia sons porto-riquenys que estaven prou madurs per modernitzar-los, com la salsa i la plena?

— Sí. Això no és com un ritme nou, sinó un ritme molt antic que sona nou i diferent perquè l'estic fent jo amb la meva veu, el meu estil, el meu flow. De vegades els joves poden pensar, i jo ho pensava quan era petit, que aquesta mena de música és per a vells, que és la música de l'àvia o de l'avi. Però quan creixes comences a apreciar-la i a entendre-la més. I, alhora, vull que sàpiguen que es pot fer de manera molt cool. La pots fer al teu estil. No has de fer el mateix que feien els artistes al passat. Pots fer-ho amb un nou sentiment, amb un nou argot, amb un nou tot. No hi ha regles.

Vas ser un dels primers artistes importants que van col·laborar amb un artista de corridos tumbados mexicans, amb la remescla de Natanael Cano per a Soy el diablo. Segueixes de prop aquesta escena?

— Sempre he cregut en la música llatina, no només en el meu estil, sinó en tots. Em va impressionar que aquesta cançó, que m'agradava molt i sonava fresca i nova, fos un ritme tradicional, i que la fes un artista tan jove. Era com: "Ho veus, pot ser real". No soc mexicà, però entenc que els mexicans n'estiguin orgullosos. Crec que tots els països de Llatinoamèrica poden fer el mateix amb els seus ritmes, com Colòmbia amb la cúmbia.

La instrumentació en viu d’aquest àlbum realment destaca. On la vas gravar?

— Tot a Puerto Rico. Totes les cançons de salsa estan interpretades per nois de l'Escola Lliure de Música. Tenen 18, 19, 21 anys, són joves amb molta passió i energia. Perquè la gent pensa: oh, ara tots els joves fan reggaeton. No, hi ha molts grans músics joves que només esperen una oportunitat.

¿Vas sentir que ara, en aquesta etapa de la teva carrera, tenies la plataforma per donar-los aquesta oportunitat? Potser si haguessis fet aquest projecte fa cinc anys…

— No hauria estat el mateix. M'he estat demanant: quin és el propòsit que jo sigui aquí, en aquesta posició? Què passa després? Et mors i ja està. No hi ha res com: “Oh, has estat l'artista amb més reproduccions d'estríming”, i què? Estava pensant en això i vaig dir: “Hauria de fer alguna cosa que pugui deixar una llavor”. El propòsit és aquest: donar l'oportunitat a joves, donar exposició a artistes joves, donar exposició als ritmes de Puerto Rico, a la meva cultura. I va ser una experiència molt agradable treballar tots plegats a l'estudi. Tots són molt humils, tenen molt de talent i són molt apassionats. No hi havia egos. I em vaig sentir bé relacionant-me més amb ells que amb qualsevol altra gran estrella que hagi conegut abans.

A Coachella, el 2023, vas portar José Feliciano. Quan penses en la música porto-riquenya dels anys 70 i 80, què hi ha en comú amb el que tu fas?

— Quan escoltes de debò la música de llavors, és el mateix. Sé que la gent diu: “No, la música abans era diferent”. I en certa manera és veritat. Però quan escoltes les lletres, quan escoltes les històries, és el mateix. He estat escoltant molt Chuíto el de Bayamón, un artista de Puerto Rico dels anys 40 i 50 de música jíbara, i totes les cançons tracten de coses amb què puc identificar-me.

En la campanya electoral nord-americana, Donald Trump fa fer un míting al Madison Square Garden de Nova York en què el còmic Tony Hinchcliffe va fer comentaris despectius sobre Puerto Rico. Vas decidir dir-hi la teva. Què et va passar pel cap?

— No vaig sentir cap pressió per dir-ne res, ho vaig fer perquè ho sentia. Estava emprenyat. Allò no era un espectacle de stand-up comedy. Se suposava que era un míting polític. Tinc un gran sentit de l’humor, i m’agrada l’humor negre, però hi ha altres llocs i circumstàncies per fer-lo.

Un parell de setmanes després, molts votants llatins van votar Trump. Com vas conciliar aquestes dues coses?

— No sé què dir. No sé què creure. No en sé res. Només sé que sempre hi haurà qui protegirà i defensarà el nostre país i la nostra cultura, i aquesta és la gent que vull tenir al meu voltant. Aquesta és la gent en què crec. I això és una cosa que també vull inspirar i promoure amb aquest projecte.

Al llarg dels anys has participat en protestes. En els videoclips has inclòs el periodisme d'investigació sobre coses que passen a l'illa. Ets l'estrella porto-riquenya més notòria. ¿Et pesa, tenir el poder d'influir en les opinions de la gent?

— Cada vegada que m'expresso sobre alguna cosa, ho faig perquè és el que sento. No és perquè sigui Bad Bunny i tingui 40 milions de seguidors i vulgui… No. Soc una persona normal i tinc sentiments i m'emprenyo i me n'alegro, i així és com faig música. La meva música de vegades és per plorar, de vegades per ballar, de vegades per enamorar-se, de vegades per parlar de coses polítiques. És així com funciona: tot el que dic i tot el que faig és perquè ho sento, no perquè noti la pressió de dir alguna cosa perquè soc una figura pública.

Hi ha cançons o frases polítiques en aquest projecte?

— Hi ha moltes línies polítiques que no es pot dir que siguin polítiques. La cançó Bokete, per exemple, és sobre una història d'amor, però tota l'analogia de l'esvoranc és perquè a Puerto Rico les carreteres estan plenes de sots. No és una cançó sobre forats, però... Hi ha moltes coses així en el disc.

Una de les coses que diferencia la teva generació dels crossovers que es van produir als 90 o a principis dels 2000 és la teva decisió de continuar cantant en espanyol. Ara que la teva música arriba a tants milions de persones arreu del món, hi ha una part de tu que sent que potser els oients que no entenen les lletres s'estan perdent alguna cosa?

— Definitivament. La gent es perd moltes coses. De fet, fins i tot molts llatins que parlen espanyol es perden moltes coses perquè canto en argot porto-riqueny. Després d'Un verano sin ti [2022], que va ser l'èxit més gran de la meva carrera, vaig publicar un àlbum totalment diferent, Nadie sabe lo que va a pasar mañana [2023], amb un munt d'analogies de Puerto Rico, i estic segur al 100% que la gent es va perdre les millors parts del disc. Sens dubte.

Com et fa sentir això? Vols sobreexplicar-ho o simplement…?

— [cantant] I doooooon’ttttt caaaaaare (No m'importa).

Copyright The New York Times