Héctor Seoane ('Bad Moon'): “Al teatre i al cinema s’ha banalitzat el TOC"

Palma“Per què has de comprovar les coses una vegada i una altra”, es demana a si mateix Ivan, d’11 anys. Ell és el protagonista de l’obra Bad Moon, un monòleg que “no vol explicar què és el TOC, sinó fer-lo sentir als espectadors”. Això és el que reivindica l’autor del text, Héctor Seoane, que també l’interpreta. El protagonista, Ivan, és un personatge inventat per Seoane a partir de tota la informació que ha arreplegat des de la pandèmia –moment en què es comença a gestar l’obra– fins ara. L’actor ha xerrat amb tres persones diagnosticades amb TOC i dos familiars de persones que pateixen el trastorn, i s’ha documentat per crear, sota la direcció de Joan M. Albinyana, aquesta peça coproduïda pel teatre Principal de Palma i la companyia Migrants. Bad Moon s’ha programat a l’escenari palmesà del 17 al 19 de febrer. 

Un dels principals objectius d’aquest text –i la voluntat amb què va néixer, a proposta d’una amiga de Seoane– és rompre amb el que s’ha fet fins ara damunt l’escenari i a la pantalla –gran i petita– sobre TOC. “A diferència d’altres trastorns, al cinema i al teatre gairebé tot el que s’ha fet ha estat des de la comèdia. De fet, s’ha banalitzat aquest trastorn i ara tothom fa servir el concepte TOC, que ha passat a entendre’s com manies o tics, coses rares i superficials”, denuncia el dramaturg. Seoane reconeix que escriure l’obra ha suposat un abans i un després per a ell, també. “Jo era un més, feia servir la paraula sense saber tot el que implica. Però xerrar amb els testimonis em va fer empatitzar-hi i veure-ho d’una altra manera. Fins i tot, recordes moments en què no ho has fet bé com a persona, tal vegada amb algun company a l’escola, de nin, que potser ho patia”, lamenta. 

Teatre social

Precisament, la història d’Ivan reflecteix com el TOC “condiciona la manera de relacionar-se i la seva autopercepció”, comenta Seoane. Aquesta aproximació al trastorn li permet endinsar-se en “temes subjacents, com ara el bullying i la manera que té la societat de classificar les persones”. La companyia Migrants, coproductora de l’obra, compleix així amb un dels seus preceptes, que és “tractar temes d’importància i de reivindicació social, així com fer visibles temes que sovint no es tracten”, argumenta la responsable del disseny de moviment i ajudant de direcció, Maite Villar. Per la seva banda, el director de l’obra, Albinyana, incideix en el format i els diversos llenguatges que s’entremesclen en la peça i que, com a resultat, permeten transmetre de manera acurada la sensació d’angoixa que suposa patir aquest trastorn. “La forma i el contingut van de la mà”, manté, i això es veu reflectit tant en la posada en escena –una mena de cubicle– com en la disposició desordenada de les escenes o el moviment del mateix actor.