Teatre

La baixada a l'infern d'una noia qualsevol

La protagonista de l'obra, molt ben dirigida per Jordi Prat i Coll, fuig de si mateixa i carrega una violència innata

Una imatge de 'Fàtima'
2 min
  • Teatre Lliure de Gràcia
  • 15 de juliol

Es diu Fàtima però es podria dir Vanessa, Pilar, Noemí... La seva és la història de la baixada a l’infern amb el final esperat, i és la vida de moltes dones que sobreviuen en barris com el Raval. Noies que un dia van equivocar el camí i que un pas rere l’altre ho han perdut tot. No sabem gran cosa de la Fàtima. Tant se val. El que importa és que deambula cercant escalfor humana entre altres marginats com ella. Que li fan por la rates i que és capaç de mutilar una gavina. Fàtima té una actitud de fugida de si mateixa, una violència innata que ens recorda el personatge de Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. La seva és una història de solitud, sexe, drogues i d’al·lucinacions en una atmosfera onírica farcida d'un grapat de monòlegs punyents, amb petits cops d’humor, per descriure una realitat cruel sense realisme.

Queralt Casasayas és una magnífica Fàtima que evoca la pèrdua d’un mateix, la fragilitat de la inconsciència, l’amarga virulència del desencís vital. L’acompanyen un repartiment molt ben dirigit per l’autor, Jordi Prat i Coll (Els Jocs Florals de Canprosa, M’hauríeu de pagar), en què destaca, esclar, Mercè Aránega en un paper quasi de comèdia; Jordi Figueras, espectacular com a rodamon que adora la sortida del sol, i Sergi Torrecilla com el camell i culer de soca-rel. No són tan acurats ni interessants els monòlegs de l’estudiant de filosofia de Daniela Fumadó, que, no obstant això, mostra una dicció admirable en el seu text, ni el de la gavina ferida de Tilda Espluga.

Els espectadors que vagin a veure l'obra al Lliure de Gràcia –a l’octubre hi farà temporada– es trobaran una de les escenografies més ampul·loses que hagin vist en aquest espai. Monumental. Excessivament monumental. Unes escales de banda a banda de l’escenari rematades per un seguit d’arcs amb ressonàncies medievals que evoquen un monestir o una mesquita. Si els obviem ens recorden les escales del port que baixen al mar on es barallen les llisses per un bocí de pa, enfront de l’estàtua de Colom. No sé si calia tanta monumentalitat en una història i un drama íntims. Bon espectacle.

stats