Eugènia Balcells: "A Catalunya no hem sabut valorar els nostres artistes"

BarcelonaEugènia Balcells (Barcelona, 1943) és una de les deganes de l’art contemporani a Catalunya i un referent en l'experimentació artística amb la llum. Per això és l’artista convidada de la desena edició del festival Llum BCN i farà des d'aquest divendres i fins diumenge una peça gegantina a la façana del Disseny Hub que és un homenatge als elements de la taula periòdica. També programarà la il·luminació de la Torre Glòries. “És un privilegi impressionant, i he volgut fer un homenatge a l’essència de la llum –explica Eugènia Balcells–. Si no fos per la llum, en aquest planeta no hi hauria cap mena de vida. La meva peça es titula La veu com a veu de la matèria perquè tot el que sabem del món ho sabem gràcies a la llum".

La seva última gran exposició al país es remunta al 2009 al Santa Mònica. És una artista prestigiosa, però en canvi és difícil trobar-la en la cartellera d’exposicions. ¿Sent que hauria hagut de tenir més reconeixement per part de les institucions?

— M’agradaria que el que he fet fos de tots, no ho dic per ser famosa i tenir un reconeixement. M’agradaria que el que he fet fos un llegat de tots, i no ho he aconseguit. Que From the center, que és una manera de veure una ciutat i una realitat de construcció permanent, es conegués. L’obra que vaig fer sobre Barcelona, Exposure time, està amagada al fons de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa i no s’ha vist en trenta anys. Això fa que els referents que tenen la gent d’aquí i els estudiants siguin tots alemanys i americans. A Catalunya no hem sabut valorar els nostres artistes, no tant per donar-los valor a ells, sinó per tenir i honrar els llegats. Si no honrem els llegats som pobres; el nostre llegat és el més important. Ni el Macba ni les institucions han sabut honrar els llegats per portar-los al món. Ho hem fet a l’inrevés, hem importat el món, i això ens ha fet sentir petits, i això és fatal, tant per als artistes com per a tothom, perquè l’art i la cultura són la riquesa més gran d’un poble.

Un dels seus últims treballs és excepcional: una pel·lícula que conté una història apassionant sobre els seus orígens.

— Cartas de Akyabprové d'un secret. Quan va morir la meva besàvia vam trobar una habitació amagada darrere d'un armari, i a dins hi havia un maletí ple de cartes. Eren les cartes de la ciutat de Birmània que dona títol a la pel·lícula i que ara es diu Sittwe. Les cartes eren del nostre rebesavi alemany a les seves filles que estudiaven a Heidelberg. Gràcies a aquestes cartes vam descobrir que s'havia casat amb una dona birmana i que ho va guardar en secret tota la vida. Les noies estaven en un internat del màxim nivell europeu, van quedar arruïnades quan va morir el pare i van haver de sobreviure fent d'institutrius de famílies nobles alemanyes, i en l'Europa d'aquell moment no podien dir que venien de Birmània. Sempre deien que la seva mare era anglesa i el seu pare alemany, i que havien nascut a l'Índia. Una de les dues tenia asma i els metges li van aconsellar un clima més càlid. Aleshores van venir a Barcelona i van treballar per a la família Comella Batlle, que tenien una fàbrica i una botiga al carrer Ferran que va ser important perquè Antoni Gaudí els va dissenyar una vitrina per ser exposada al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de l'any 1878. Al cap d'uns anys la meva besàvia es va casar amb un germà de la senyora Comella, Vicenç Batlle, i així va ser com va començar la família aquí. Sempre vaig pensar que volia fer una pel·lícula d'aquesta història. Fa uns vint anys vaig viatjar a Birmània per buscar el seu llegat. La pel·lícula és alhora un viatge físic, un viatge a través de la memòria de les cartes i també un viatge interior cercant els meus orígens i preguntant-me moltes coses, perquè la diferència entre la cultura occidental i la que em vaig trobar allà aleshores, que era com retrocedir en el temps, em va causar molta commoció.

Diu que per a vostè fer art és una aventura, que no té idees preconcebudes a l’hora de començar una obra.

— És una actitud general, davant la vida i davant el meu treball. No parteixo del que sé, sinó de les preguntes que em faig; m’interessa més el que no sé. La meva càmera també és una càmera que espera, no va d’un punt A a un punt B perquè ja coneix la trajectòria, sinó que l’ha d’anar descobrint. Penso que és l’única manera que em porti a un lloc nou que no controlo; voler-ho controlar tot mata la realitat, l’acaba ofegant. És un dels problemes que tenim: no sabem viure amb el misteri. Hem d’aprendre a viure-hi i no deixar d’aprendre fins a l’últim alè.

Està representada a l’exposició de la col·lecció Tous al Macba amb una instal·lació amb tints pop i polítics molt crítica amb el consumisme titulada Supermercart. Com es relaciona aquest treball amb la seva obra lumínica?

— Al començament la meva mirada anava cap als mitjans de comunicació i la representació de la realitat i el món que m’envoltava. A Supermercart vaig presentar com un joc, tot i que hi estava molt interessada, que tot estava a la venda, fins i tot l’aire, i que això condicionava la nostra visió de la realitat. A la mateixa època vaig fer una obra titulada Boy meets girl, amb la qual responia a una pregunta que m’havia fet: si vingués un extraterrestre i no hagués vist mai una persona viva, i mirés les revistes, els llibres, tot el que tenim, quina imatge tindria de nosaltres? Vaig recollir imatges d’homes i dones durant un any i les vaig col·locar en una animació en què es mouen com les combinacions aleatòries d’una màquina escurabutxaques, per mirar com ens representem i la nostra realitat. Però es va produir un canvi a partir de fer una pel·lícula, Fuga. Vaig fer sobreimpressions a la pel·lícula fins que va tenir sis capes, com si l’espai i el temps tinguessin memòria, i a partir d’aquesta experiència vaig fer una altra pel·lícula, From the center, que és com una mena de Stonehenge electrònic. Va ser aleshores que vaig començar a buscar una profunditat i un simbolisme diferents.

En la seva recerca artística conflueixen els aspectes espirituals, els científics i la poesia.

— M’interessen totes les visions de la ciència, que en lloc d’aplanar la realitat la fan més complexa i més meravellosa. M’interessen molt la poesia, que és una destil·lació del llenguatge i de l’ànima, i la música. M’interessa tot! També l’economia i l’ecologia. Ara estic llegint el neurobiòleg Stefano Mancuso, que parla de la intel·ligència del món vegetal. Ell té una solució que ens donaria temps: plantar mil milions d’arbres, i pagar el Brasil perquè no tali la selva amazònica, que és el pulmó de la humanitat. Fem reunions, reunions i reunions, i això es pot planificar en un segon. Podríem començar demà, i això ens donaria trenta anys de marge per canviar interiorment; no canviarem de paradigma en un moment. Ara mateix crec més en els ponts que en els territoris, hem de viure en un nou Renaixement, encara que ha de ser molt més ràpid i ens hem de trobar totes les disciplines en un lloc més humil, de no saber i escoltar, i solucionar els problemes que tenim al davant. L’art potser és l’únic que no té un camí determinat, i pot ser una àgora perquè es trobin les altres disciplines i es fertilitzin. Hem de cocrear amb la natura, no lluitar contra ella.