Xisk: "A les Balears tenim referents molt potents de música urbana però ens falta crear xarxa"

PalmaDos anys després del seu debut, Nòmada de tot (Garatge Kollective, 2022), la mallorquina Xisk està a punt de publicar el seu segon treball, Viu en pau (Delirics, 2024). Serà el pròxim 11 d’octubre quan els seus seguidors puguin confirmar tot allò que van intuir amb el primer i descobrir l’evolució feta per part d’una cantant que des del terreny de la música urbana explora els vincles amb el pop i amb l’electrònica, entre d’altres, amb referents que van des de Britney Spears fins a Oddliquor. A poc més d’una setmana per a l’aparició de l’àlbum afirma que sent encara més responsabilitat amb aquest nou disc, en què ha comptat amb nombrosos col·laboradors, i no dubta a reconèixer les mancances amb què es troben els músics emergents a les Balears. “És difícil fer xarxa aquí, tot i que hi hagi molt bona gent i molts bons projectes”, assegura. 

Se sol donar molta importància als debuts, que són la carta de presentació dels artistes, però un segon disc, en principi, ha de servir per confirmar allò que el primer va assenyalar. Com ho viviu, tot això, dies abans que surti Viure en pau?

— Si som sincera tenc més nervis ara que amb el primer disc [riu] El primer el vaig fer des de casa, envoltada dels col·legues de tota la vida, i ho fèiem… Perquè sí. I ara, en canvi, he estat envoltada de molta gent que m’ha acompanyat, a Tramuntana Estudis, a Delirics, a l’oficina de management… Vulguis o no això fa que sentis més vertigen. 

I com es fa per mantenir l’esperit i l’essència quan el projecte creix d’aquesta manera i són tantes les mans implicades?

— Per mi ara el projecte té sentit no només pel fet de fer aquesta música, sinó també per la gent que ja en forma part. Al final forma part de mi, i el que he fet ha estat anar incorporant perspectives i gent que s’hi ha implicat amb tot l’amor del món, sense segones intencions, només pel gust d’acompanyar-me i de formar part d’això de manera sincera. 

Però continuau sent la Xisk de Nòmada de tot, no?

— I tant. Pensa que menys AGAB, el tema que vaig fer amb Dj Trapella des de zero, tota la resta venien de fa tres i quatre anys, d’un moment en què jo passava moltes hores a l’estudi. És d’aquells moments de solitud que sorgiren tots aquests temes, de la possibilitat de jugar i d’expressar-me jo, de trobar diferents maneres de crear. D’això en van sortir una sèrie de demos que vaig compartir amb el meu cercle proper i a partir d’aquí hem anat fent. Tenc l’estudi a un colomer i m’hi tancava durant hores i hores, fins que el cap i el cos em deien que era hora d’aturar. 

Eren aquests moments els que us permetien “viure en pau mentre curen les ferides”, com deis a la cançó que dona títol al disc? Per què vàreu decidir titular-lo així?

— Inicialment jo veia aquests temes com si fossin un curtmetratge, com si contassin la història d’anar a la recerca de la tranquil·litat i la pau mental, que era el que jo feia en aquell moment. Venia d’una etapa molt obscura, amb poca motivació i trobava que la vida s’havia tornat molt complicada… I això que era molt jove, no deixava de pensar en tot el que m’espera! [riu] Així que he anat trobant situacions que m’han servit per veure les coses de manera diferent. Si t’ho planteges des de diferents punts de vista, al final t’adones que l’objectiu ha de ser mantenir aquesta tranquil·litat en qualsevol situació. 

I aquesta tranquil·litat, l’heu trobat en el sector musical a les Balears? Us dedicau a un gènere, la música urbana que, malgrat ser el que més creix en nombre de publicacions, és encara un gran desconegut a molts llocs, també per part dels mitjans. 

— Sempre he volgut tenir una xarxa de gent de confiança a qui demanar que escoltin el que faig, per compartir impressions i idees però… A les Balears hi falta gent, hi falta motivació i hi falten projectes. Sempre hi ha els mateixos per tot, i és evident que si de sobte hi ha algú que destaca i totes les mirades van cap allà s’ha d’aprofitar, i es fan coses que valen molt la pena i està molt bé que els parin atenció. Però també s’hauria de mirar cap als costats, o cap a darrere, per veure que fa altra gent, i no només els de sempre. 

Falta perspectiva, pensau?

— En música urbana hi ha referents molt potents, però surten poques coses més enllà d’ells… No hi ha xarxa. I de vegades n’apareix algun que sembla que anirà a més, però s’aturen de cop i deixes de saber què passa amb ells, i això no és gens motivador. Jo m’ajunt amb un grup de gent que feim col·laboracions i música plegats, i al final tenim certa sensació de comunitat, però no deixa de ser tot molt limitat, és complicat trobar projectes. Així i tot, jo estic convençuda que hem de trobar la manera de continuar, continuar cap endavant i posar en marxa coses, i continuar col·laborant, i ja veurem què arribarà a passar.