El ball de bot, més intergeneracional que mai

PALMA“Tenc un vídeo d’una ballada, crec que a Pollença, on es veu una nina d’uns cinc anys, sa mare i una dona més major. Són tres generacions ballant: això és molt guapo”. Ho diu Biel Frontera, el president de l’Escola de Música i Danses de Mallorca. La va fundar el folklorista inquer Bartomeu Ensenyat l’any 1975. “Abans de l’obertura de l’escola, el ball de Mallorca era un reducte a les festes particulars, com ara a les matances... però a les places no es ballava. Hi havia uns quants grups que feien ball per al turisme i festes de poble”, comenta.

Conta Frontera que Ensenyat va anar per Mallorca recollint els punts (així és com s’anomenen les passes de ball de bot) i els va posar número. “Va sistematitzar el ball i implementà un mètode d’ensenyament. La gent començà a venir a l’escola i d’aquí, a poc a poc i amb els anys, en sortiren els professors que anaven a diferents pobles de Mallorca a fer classes, i també els músics que pujarien a l’escenari a sonar”

–en aquest procés de dignificació del ball també hi prengué part l’Obra Cultural Balear, que oferia classes a cada poble a finals dels 70–. Sorgiren grups com Música Nostra, Aliorna, Aires Sollerics, Al-Mayurqa i molts d’altres. Al principi del recorregut de l’escola, però, diu Frontera que moltes vegades anaven a pobles i, “en lloc d’anar a ballar, pareixia que anàvem a assajar, perquè la plaça era buida”. Les actuacions de l’Escola de Música i Danses de Mallorca sempre consten d’una mostra (ball muntat) i, després, ballada popular. Amb el temps, l’interès per aquesta activitat es va anar expandint i el ball de bot es va convertir, per posar un exemple, en una extraescolar a diferents escoles de Mallorca. Per això, a les places, quan hi ha ballada, és habitual veure-hi gent de totes les edats.

De plaça a plaça

Qui té 23 anys i s’ha criat envoltat de balladors i músics de música popular, i anant de plaça a plaça, i de ballada a ballada, és el palmesà Benjamí Salom. Sa mare és balladora i son pare, flabioler. El seu germà ha seguit el camí de sa mare i ell, de son pare. Són de l’Escola de Música i Danses de Mallorca i, com que hi han estat relacionats tota la vida, sempre han vist les ballades plenes de gent. Ara bé, que està passant alguna cosa amb aquestes trobades, està clar: “La diferència entre ara i fa uns anys és que actualment hi ha moltíssimes ballades. Has de triar, el calendari és ple. No vull parlar de saturació, però sí que hi ha ballades cada dos per tres. Hi ha grups, com Música Nostra, que estiren molta gent; d’altres, no tanta. Per això no sempre es veuen les places igual de lluïdes”, comenta. Diu que a les ballades sempre hi ha coincidit gent de diferents generacions i que això és una de les coses que fan tan especial aquest ball.

Sobre el possible increment de l’interès o de gent en les ballades, el músic menciona els grups de ball que hi ha a Barcelona, on molts joves s’engresquen a conèixer el ball de bot, com ja va recollir aquest setmanari en un reportatge de l’edició del dia 18 d’enguany. "A l’Espai Mallorca hi ha molts grups, i sé que casals i altres espais fan classes. Supòs que és una manera que tenen els mallorquins de sentir-se un poc a casa. En acabar la seva etapa a Barcelona, molts tornen a Mallorca i saben ballar”, apunta Salom.

A més, el palmesà fa una reivindicació: “Les institucions i associacions de veïns que organitzen ballades haurien de valorar la feina que fan els grups de música, que són una proposta cultural tan vàlida i digna com la de qualsevol banda d’un altre tipus de música. Crec que fa falta dignificar aquesta feina, perquè de vegades no es valora prou. Hi ha músics que podrien dedicar-se a tocar i consideren que no els surt a compte”, exposa Salom. Lluki Salas, de 32 anys, ha anat a classes de ball de manera intermitent al llarg d’aquests darrers anys, però el darrer curs s’hi va posar seriosament. Té clar què és el que més li agrada d’aquesta activitat: “Quan vaig a una ballada i veig que balla gent gran, infants, joves i gent d’una cinquantena tots junts, ho trob preciós. M’agrada pensar en la transmissió del ball de generació en generació”, apunta.

Primer, la frustració

Qui no havia ballat mai és Pep Miquel Soto, de 27 anys. Viu a Bunyola i fa un any que va començar classes de ball de bot a Alaró. La relació que tenia amb les ballades a plaça era d’amistats, però ningú de la seva família més propera ha estat ballador: “Crec que el meu padrí quan era jove; no obstant això, jo no l’he vist mai ballar”, diu. El cuquet d’aprendre a ballar aparegué perquè molts amics seus ho fan: “Jo anava amb ells a les ballades i els veia passar-s’ho beníssim. Em feien enveja i se’m va despertar l’interès”, recorda. Durant aquest darrer curs ha anat cada dilluns amb el professor Juanlu Canyelles, que és de l’Escola de Música i Danses de Mallorca: les primeres classes foren “frustrants” perquè era “totalment arrítmic”.

Però tot passa i el cos es va relaxant: “Ara pas molt de gust, ja no estic tan rígid ni amb tensió. De fet, ens desplaçam amb el grup d’Alaró a alguna ballada, ens coordinam i hi anam. Ho gaudim molt, és un grup molt agradable”. El que més li agrada de les ballades és “el bon ambient”, encara que reconeix que de vegades percep certa competitivitat: “A mi, com que ball amb els braços molt estirats, em diuen que parec de Palma. M’és igual, ara mateix, l’estètica; jo vaig a ballar per passar-m’ho bé”, riu.

Un cas similar al de Pep Miquel és el del llubiner Sebastià Alomar, de 26 anys, que ha tastat els ritmes de la jota i els boleros aquest darrer any per primera vegada. Cap familiar era ballador, però feia temps que tenia curiositat per aquesta activitat. També parla d’uns inicis un poc “frustrants”, i de trobar-se amb el cos més lleuger segons passen els dies i les classes. Alomar no s’ha atrevit, encara, a anar a ballades: “No m’he vist amb coratge de sortir a plaça, però és cert que dia primer d’agost vaig ballar a la mostra de ball de Sant Feliu, amb balls muntats i vestit. Ara crec que ja sí que em faria ganes d’anar a alguna trobada per ballar, perquè fins a octubre no tornam a les classes i en tenc ganes”, confessa el llubiner.

Festejar?

Alomar diu que la seva percepció és molt localista, però pensa que hi ha un “interès” accentuat entre els joves en el ball de bot: “És una cosa que engresca, és intergeneracional. No sé si està vivint una nova joventut, però no hi ha dubte que té molt de protagonisme”. Potser és perquè els joves tenen, cada vegada, menys prejudicis amb relació a ballar ball de bot: “Quan era petit, tenia la idea que era un ball folklòric, hi havia una mirada generalitzada que ho veia com una cosa antiga. Però ara hi ha una reivindicació del ball i crec que es recupera, fins i tot, la seva essència: el festeig. Quan vaig a una ballada, veig coses. Hi ha com un joc”, adverteix Alomar. Ja ho sabeu: a ballar a plaça!