Ballar amb les condemnades per bruixeria

Esterri d'ÀneuEn el llibre Ordinacions de les Valls d'Àneu, de 1424, Biterna és el nom del diable que presideix l’aplec de bruixes. I Biterna també és el nom de l'espectacle que dissabte va inaugurar el 33è festival Dansàneu, que enguany recorda els 600 anys d'aquest text jurídic, considerat el primer document a Europa a condemnar un crim inexistent: la bruixeria. Un espectacle en què veu i dansa van formar una simbiosi pràcticament perfecta, que va arrossegar el públic als moments de bogeria col·lectiva en què les masses van assenyalar algú i van decidir que mereixia morir.

Als segles XV, XVI i XVII les víctimes de la follia dels veïns van ser sobretot dones. Com es pot entreveure en l'espectacle de la jove companyia de dansa de l’Institut del Teatre, dirigida per Catherine Allard i amb coreografia d’Aleix Martínez, la persecució d'algú, normalment el més vulnerable, no coneix èpoques. Ha passat sempre. En l'espectacle hi ha moments de gran intensitat, en què els cossos es mouen frenèticament mentre s'hi entrellacen les veus del Cor Jove Nacional de Catalunya, liderat per Mireia Barrera i amb música d'Arnau Obiols, amb la música mística i popular dels estonians Veljo Tormis i Arvo Pärt. Hi ha pocs elements escenogràfics, però carregats de significat: la poma que es va menjar Eva, la capsa de Pandora, les cordes que immobilitzen les dones i, sobretot, les forques.

Veus i cos de dansa són un tot

La forca és una eina de treball, però té connotacions inquietants. Al principi de l'espectacle apareix un llaurador pràcticament invisible que no deixa de llaurar. Hi ha un moment en què la forca esgarrapa el terra i també es converteix en una arma, quan qui l'agafa és un col·lectiu enfurismat convençut que les dones tenen el poder de fer mal. Tot plegat amb veus que canten música tradicional catalana, com una melodia popular de la Segarra que parla de llaurar. La bruixeria pot voler dir moltes coses i la por de l'enemic intern és ancestral.

Biterna és un viatge, sobretot a la follia que porta algú a creure que la culpa de tots els seus mals és del veí o, sobretot, de la veïna. No és fàcil que les veus i el cos de la dansa siguin un tot, però Biterna ho aconsegueix i una prova és com, al final de l'espectacle, cor i companyia es van ovacionar mútuament.