La tieta i el nebot que han dirigit el film de terror de l'any

BarcelonaEn els primers compassos de La cabana sinistra (The lodge), la pel·lícula del 2018 de Severin Fiala i Veronika Franz, una mare de dos fills deprimida i abandonada es dispara un tret a la boca. Quan es va projectar a Sitges, alguns espectadors van començar a aplaudir, com s’acostuma a fer al festival amb les escenes de violència brutal; però davant l’estupefacció de la resta del públic, horroritzat, els aplaudiments van morir de seguida en un silenci incòmode i confús. L’anècdota resumeix la particular manera d’entendre el terror d’aquesta parella de cineastes austríacs, al·lèrgica a les convencions del gènere de terror. “No pensem en les nostres pel·lícules com a films de terror, això són etiquetes de les distribuïdores i els agents de vendes –diu Fiala–. Nosaltres simplement trobem una història o un personatge i la seguim”.

Veronika Franz i Severin Fiala, que abans de La cabana sinistra havien dirigit Kern i l'aclamada Bona nit, mama, formen una parella curiosa de directors: són tieta i nebot polític, i es porten vint anys de diferència. El seu vincle és el conegut director Ulrich Seidl, tiet de Fiala i parella artística i sentimental de Franz. “Vaig conèixer el Severin quan ell tenia 12 o 13 anys i estava molt interessat en el cinema –explica Franz–. Jo necessitava un cangur els caps de setmana per cuidar el meu fill, i l'hi vaig oferir. Però en lloc de pagar-li amb diners llogàvem pel·lícules al videoclub, potser una dotzena cada vegada, i ell les veia en comptes de fer de cangur”. Fiala no ho nega, però subratlla que “el nen encara viu i no va patir cap mal”. Quan tieta i nebot van començar a veure pel·lícules junts, van adonar-se que els agradaven les mateixes. “Però vèiem de tot, no només de terror: ens agradava tant Divendres 13 com John Cassavetes”, diu Franz.

La diferència d'edat no té gens d'importància per a Fiala (“Tinc amics vint anys més joves i vint anys més grans”) i sí, en canvi, el tarannà col·laboratiu que comparteixen ell i Franz. “Jo he volgut fer pel·lícules tota la vida, però mai les vaig voler fer sol, així que sempre les feia amb amics –explica Fiala–. La primera vegada que vaig dirigir una pel·lícula jo sol va ser a l'escola de cinema i va ser horrible, perquè se suposava que havia de ser una figura dictatorial que crida a tothom”. Quan Franz va demanar-li que l'ajudés a dirigir el documental Kern, Fiala es va adonar que així era com ell volia fer cinema, i Franz també.

“Suïcidis indirectes” a l'Àustria del segle XVIII

L’última història que va atrapar Franz i Fiala va ser la de l’epidèmia de “suïcidis indirectes” que es van produir a l'Europa central durant els segles XVII i XVIII, quan dones deprimides i amb instint suïcida cometien un crim horrible per ser executades –així evitaven la condemna segura a l’infern dels suïcides–. La magnífica El baño del diablo, que s’estrena divendres i que tant el públic com el jurat de l’última edició de Sitges van considerar la millor pel·lícula del festival, s’inspira concretament en els casos de dues dones austríaques que van commoure els directors. “Vam llegir la transcripció dels interrogatoris i ens van semblar increïblement modernes, sobretot el que deien de la depressió”, diu Franz, i Fiala afegeix: “És arrogant i estúpid pensar que la gent de fa segles era molt diferent de nosaltres. L’Agnes era una persona normal, molt semblant a nosaltres, i explicar la seva història ens permetia parlar d’un fenomen històric ocult i alhora del món actual, que encara posa molta pressió sobre tots nosaltres, una pressió que pot conduir a la depressió”.

El terror d’El baño del diablo emana de la desesperació que s’instal·la en una jove camperola quan la vida de casada revela les exigències d’una societat ultrareligiosa, la de l’Àustria del segle XVIII, que reserva a les dones un únic rol: la maternitat. “Abans, el suïcidi era un fenomen masculí, però durant aquesta època es va feminitzar i, al final, dos terços dels suïcidis eren de dones –explica Fiala–. Cada vegada hi havia més pressió sobre elles, sobretot per quedar-se embarassades”. Franz matisa que “tothom sentia la pressió, fins i tot el marit de l’Agnes”, i que “per això la pel·lícula no assenyala culpables: tots en són víctimes”. El viacrucis de l’Agnes el recrea de manera extraordinària Anja Plaschg, coneguda pel seu projecte musical Soap&Skin, amb qui els directors van contactar inicialment per fer la banda sonora. “Vam enviar-li el guió per veure si hi estava interessada, i va reaccionar tan intensament al personatge de l’Agnes, que ens vam adonar que tenia una comprensió del personatge i la seva vida interior millor que la nostra, així que li vam oferir interpretar-lo. Era un risc, perquè no era una actriu professional, però alguna cosa ens deia que ho faria bé”, diu Franz.