El banquet de Fullana

Bellver.- El segon concert del VII International Piano Festival va acabar amb el bis que oferí Natsumi Ikenaga interpretant una suite de Leonard Bernstein. El segon concert del Festival Bellver començà amb Serenade, del mateix compositor, a punt de complir-se el centenari del seu naixement. Damunt l’escenari, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel titular, Pablo Mielgo. Presidint, el violinista ‘resident’, Francisco García Fullana. Sentir-lo tocar sempre és un esdeveniment, però si a sobre és amb una peça que no és fàcil sentir-la ni molt manco interpretar-la, el plaer és doble. Una lliçó de filosofia, un deliri musical que transforma les paraules de Fedre i Pausanies, de Sòcrates, d’Aristòfanes, d’Eriximac, d’Agató i el bell Alcibíades en una simfonia tan peculiar com adient. Un maridatge perfecte entre què diuen i què sentim, i fins i tot també escoltam. Berstein traslladà El banquet de Plató a la partitura i el convertí en una altra gran joia, segurament menys reconeguda i coneguda del que mereix o eclipsada per altres composicions que han assolit reconeixements superiors per altres circumstàncies tan sols comercials. Per Bernstein era la seva millor obra seriosa. Per Isaac Stern, el primer violinista que la va interpretar, la millor manera d’encarar-la és “Només pensar en l’amor”. No hi ha reptes petits i Francisco García Fullana ja ens hi té acostumats. Cada actuació seva és un luxe tan gran com el repte i per al públic és sempre una delícia escoltar la nitidesa que sorgeix del seu instrument. Dijous vespre no va ser una excepció, ans al contrari. Fullana cada cop és més gran, més precís, més càlid, a un mil·límetre d’assolir la perfecció. Serenade és una composició exigent, molt exigent, i, per tant, té més mèrit. Destacar un moviment o un altre tampoc no és senzill, la versatilitat de la partitura per explicar els diferents discursos dels ‘protagonistes’ la fan tan completa com complexa, però així i tot em quedaria amb el tercer moviment, el que Bernstein i Plató dediquen a Eriximac, el savi doctor, defensor de l’harmonia dels sentiments, en el moment de la cadència entre el violí i el violoncel, poc abans que l’orquestra entri per a la celebració, com una gran banda de jazz, que Bernstein va incloure per donar-hi pàtina d’intemporalitat. Al final de la interpretació, el solista donà les gràcies a Bleuse i el felicità. Una festa, un banquet amb àpats de primer nivell, en el qual tots varen estar a l’altura de la composició.

No n’hi havia prou per al violinista. A continuació, sense pausa, va aparèixer al castell Juan Pablo Jofre i el seu bandoneó. Acompanyat de García Fullana estrenà el Concert per a bandoneó i violí núm.2, compost pel mateix Jofre i dedicat al mallorquí. Amb tan sols una audició l’adjectiu més adient podria ser “interessant”, però també peculiar, poc deutor del que fins ara havíem escoltat de l’instrument i, per tant, també original. Com a bis, una cançó de bressol, collita del compositor argentí, interpretada per ambdós. Festa major. Podria haver acabat aquí. Eren les onze de la nit quan va començar la segona part amb canvi de protagonistes. Si a Serenade no hi havia intervingut el vent, a la Serenata núm 10 KV 361 en si bemoll major, de Wolfgang Amadeus Mozart, els que no varen intervenir varen ser la corda i la percussió, llevat d’un contrabaix. Feina per al vent. Crec que no va ser una bona combinació, si més no excessiva, que no va fer justícia al geni per excel·lència i la ‘ gran partita ’ va quedar una mica desangelada.