Ira Sachs: “Que 'Barbie i 'Oppenheimer' es projectin al 80% dels cinemes és un problema”

BarcelonaLa llei del desig mana a Passages, el nou film del nord-americà Ira Sachs (Memphis, 1965), en què un jove cineasta (Franz Rogowski) casat amb un restaurador (Ben Whishaw) es deixa endur per la passió al conèixer una atractiva mestra (Adèle Exarchopoulos) en una festa de final de rodatge. El director de L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016), que va presentar Passages a l'Atlàntida Film Fest i que aquest divendres arriba a la cartellera, firma una pel·lícula sensual i torbadora que el confirma com un dels cineastes actuals que millor retrata la complexitat de les relacions humanes.

La seva anterior pel·lícula, Frankie (2019), la va rodar a Portugal i aquesta a París. Què l'empeny a rodar fora dels Estats Units?

— És un reflex de la meva realitat: el meu marit és equatorià, el meu coguionista brasiler, el meu muntador francès... I tinc una relació íntima amb París des de fa trenta anys. Vaig anar-hi el 1986 i durant tres mesos vaig veure 197 pel·lícules. Va ser la meva escola de cinema.

Quan vam parlar d'Estiu a Brooklyn, em va dir que Ozu li havia ensenyat el camí. Qui li ha ensenyat el camí en una pel·lícula tan diferent d'aquella com Passages?

— Els cineastes del passat sempre em guien. El director de fotografia em deia que a Passages el “monstre a l'habitació” era Maurice Pialat. Però també era la nostra llum. I Pasolini i Chantal Akerman, sobretot Je, tu, il, elle (1974), que em va donar el permís que necessitava per crear les imatges de la pel·lícula, la llibertat per mostrar sense vergonya el cos i el sexe. I també va ser una gran influència L'innocent (1976), de Visconti. Quan la vaig veure em vaig sentir tan atret per Giancarlo Giannini com per Laura Antonelli. I vaig pensar: "I per què no?" El canvi sempre és possible. I aquesta energia, la possibilitat del canvi, està present en cada escena. Tot podria canviar en qualsevol moment.

És una bona definició de la joventut.

— Sí, però no exclusiva, també pot canviar tot quan ets gran. Fent aquesta pel·lícula he intentat accedir a la meva pròpia joventut i la meva existència eròtica. Pensa en Néstor Almendros i Éric Rohmer, un home gai i un d'heterosexual que junts van fer alguns dels films més calents de la història, films de pell i llum i cossos i bellesa. Doncs jo volia fer-ne un d'aquests.

La pel·lícula no li dona importància al fet que un home deixi el seu marit per una dona. L'homosexualitat no és un tema del film, com sí que ho era en altres pel·lícules seves.

— Això és perquè els personatges són d'una generació diferent de la meva, més jove, amb una relació diferent amb la identitat i les relacions. El gènere no era important per als actors ni per als personatges. Aquesta és una pel·lícula sense vergonya, els personatges no en tenen. I això té a veure amb un canvi a la meva vida, amb no sentir la necessitat d'amagar qui soc.

Vostè i el seu marit, juntament amb dues dones, són copares d'un fill. És un model familiar que encara està per explorar al cinema. No s'hi veu amb cor?

— El problema és que la meva experiència com a copare no és particularment dramàtica. És molt gratificant i plena d'intimitat, tendresa i amor. Fins ara no ha sigut una història sobre desitjar alguna cosa. I per mi no hi ha cinema sense desig, no hi ha cinema sense distància entre el que un té i el que vol.

Parli'm de l'elecció d'Adèle Exarchopoulos. A Passages té una qualitat icònica, recorda a les grans actrius franceses i italianes dels 60.

— M'encanta l'Adèle, com a persona i com a presència al cinema, per a mi ella és la Jeanne Moreau del nostre temps, perquè és la terra i el cel alhora. Jules & Jim no ha sigut una influència particular a Passages, però sí el lloc que ocupa a la pel·lícula com a figura d'amor i de misteri. I amb ella he decidit no ser realista, així que tot i ser una mestra de primària el seu vestuari sembla el de Brigitte Bardot. Perquè ella és una criatura de cinema al film, podria ser Bardot.

Per cert, com valora l'èxit espaterrant de Barbie? Ho dic sobretot pel fet que al darrere hi ha dos cineastes independents de Nova York, com vostè: Greta Gerwig i Noah Baumbach.

— [Somriu.] No tinc res a dir.

Segur que sí, i segur que serà interessant sentir-lo.

— Mira, em preocupa molt l'espai del cinema personal, del cinema no corporatiu. S'ha perdut als Estats Units. Quan vaig a Hollywood, no hi ha res per a mi. Em preocupa el cinema nord-americà. Parles del fenomen de Barbie com una cosa positiva, però Barbie i Oppenheimeres projecten al 80% dels cinemes, i això és un problema.