'Bardo': crònica autocomplaent d'unes quantes banalitats

En un irritant exercici d'autodefensa, Alejandro G. Iñárritu inclou a Bardo una crítica a la mateixa pel·lícula que, de seguida, s'encarrega de desactivar. Silverio Gama (Daniel Giménez Cacho), el prestigiós documentalista mexicà establert als Estats Units que actua d’obvi transsumpte d'Iñárritu, és confrontat per un antic col·lega que afirma que el seu últim film és “pretensiós i innecessàriament oníric”. L'atac no va més enllà: el personatge –que diu en veu alta allò que molts estem pensant– és silenciat abruptament gràcies a un convenient efecte de postproducció sonora. I és que en la solemne i ambiciosa versió de 8 1/2 de Fellini a càrrec del director de Babel no hi ha lloc per al dubte, la contradicció ni l'autocrítica, sinó per a una visió autocomplaent de l'artista –és a dir, d'ell mateix– com un etern incomprès i, sobretot, com a màrtir.

A Bardo, primer film mexicà del cineasta des de Biutiful, tot són certeses o, més aviat, lliçons: Iñárritu sembla voler compensar la superficialitat de les seves reflexions sobre la història mexicana, el colonialisme o l'emigració amb espectaculars –encara que, de vegades, fallides– experimentacions amb la imatge digital i plans seqüència d'un virtuosisme aclaparador. Vida personal i experiència col·lectiva, passat i present, somni i realitat, es conjuguen en una posada en escena grandiloqüent que està en sintonia amb la importància que el protagonista (el mateix cineasta) es dona a si mateix, i en la qual la introspecció és substituïda per un flagrant narcisisme.