Barroc a Bellver

De la mateixa manera que celebram quan l’Orquestra Simfònica Illes Balears interpreta peces de gran format i envergadura, com per exemple el Rèquiem Alemany, de Brahms, o la Cinquena de Mahler, igualment ho podem fer quan redueix la formació i s’endinsa dins el món de la música barroca. Una circumstància que no deixa de ser un altre exercici de funambulisme interpretatiu, el qual requereix no pocs esforços addicionals dins un territori aliè. Per aconseguir l’efecte idoni i que els resultats siguin tan òptims com sigui possible, no hi ha res millor que posar al davant un autèntic especialista com és el cas de Jonanthan Cohen, un director que ens visita des de fa alguns anys amb certa freqüència. Ho va fer la passada temporada regular de la Simfònica, amb l’orquestra completa, i a l’estiu en la darrera edició del Festival de Pollença, dirigint el conjunt Arcangelo i Nicolas Alsstaedt al violoncel. 

Una bona opció i, sens dubte, una garantia, que es va traduir en un altre esdeveniment en el tercer concert del Festival Bellver, amb el pati d’Armes del castell, de bell nou amb el cartell d’entrades exhaurides. El programa, per altra banda, no era espectacular, però si més no, prou interessant, per tan heterogeni recorregut. Tres compositors amb suficient pedigrí i representativitat. Telemann des d’Alemanya, Händel des d’Anglaterra i Rameau des de França, els quals formen una bona miscel·lània barroca de tres autors coetanis. Potser hi mancava Bach, que en el seu moment era menys conegut que Telemann, fins al punt de ser ell el transcriptor de no poques cantates de qui ha quedat molt enrere a l’escalafó. Sigui com sigui, reivindicar una mica Telemann tampoc no està malament. Ho va fer amb els nou moviments de la Suite de les nacions antigues i modernes, una peça característica del compositor, amb una sintaxi més agradable que complicada, que va servir com a introducció a un estil que d’alguna manera va ser progenitor de quasi tot. Jonathan Cohen, assegut al seu clavecí, va continuar amb Georg Friedrich Händel i l’exuberant Suite núm. 1 de la Música Aquàtica, amb la qual apujà el nivell de la vetlada i el nombre d’integrants de la formació, com per exemple l’oboè, estel·lar instrument a l’adagio e staccatto del segon moviment. El to festiu es va fer present al castell, com en el seu dia ho va fer dins una barcassa que acompanyava la de George I en el seu recorregut pel Tàmesi, camí de Chelsea.

 Va tancar la primera part del concert una selecció de la darrera Suite de la jornada, la de Les Indies galants, una òpera barroca que, si bé ha quedat relegada al prestatge de les quasi oblidades, en el seu moment va tenir un èxit incontestable. De fet, aquest recull és el que ha resistit millor el pas del temps. Va quedar clar per què. Va ser amb la interpretació de la Simfònica, sòlida i imponent, cada cop amb més integrants, i d’alguna manera fent palès aquest petit cop de timó al barroc per part d’un Rameau que també va ser un avançat al seu temps. I per avançats al seu temps, qui millor que l’encarregat de la cloenda: Mozart, amb la més famosa de les seves simfonies, la número 40 i una execució tan brillant com prescriu la partitura i tan dinàmica com va suggerir Jonathan Cohen, acomiadat amb el guardó dels aplaudiments per una orquestra molt pròxima a l’entusiasme.