El Barroc i la síndrome d’abstinència
Auditori del Conservatori. El nom de Giovanni Battista Pergolesi va indefectiblement lligat al seu Stabat Mater, amb els seus llinatges, per soprano, alto, archi e basso continuo, convertida en peça clau dins la història de la música barroca. Un clàssic canònic que no ha necessitat redescobriment perquè des del primer dia que es va interpretar aconseguí totes les benediccions possibles, les mateixes que han perdurat en el temps i sense interrupcions. Una bona prova de la cota d’èxit que va assolir aquest encàrrec de la Confraternità dei Cavalierei di San Luigi de Palazo de Nàpols la tenim en la rapidesa amb la qual Johann Sebastian Bach va incorporar la partitura a la seva existència, amb una sèrie d’arranjaments, que no han fet minvar el prestigi de l’original, un original que va veure la llum per substituir el de Scarlatti que fins aleshores figurava en el programa habitual i havia quedat, amb tan sols nou anys des de la seva composició, una mica passat de moda. L’harmonia donava pas a la melodia, a més d’una estructura molt més teatral, més farcida d’efectes amb la clara intenció de fer arribar moltes més emocions a l’espectador. I així ha estat pels segles dels segles.
El concert que oferí la Fundació Studium Aureum, el sisè de la temporada, amb Pergolesi com a màxima estrella, no va ser una excepció. Set violins, dues violes, dos violoncels, un contrabaix i un orgue, la soprano Armelle Morvan i el contratenor David Sagastume, dirigits per Carles Ponseti, varen ser els encarregats d’interpretar, amb instruments d’època que donaren no poca feina al concertino, Ramon Andreu, primer Salve Regina, per a soprano i cordes, i tot just després l’estel·lar i indiscutible Stabat Mater, en la tonalitat inicial de fa menor, que, com bé explica Ponseti, “cercava expressar un efecte de tendresa i calma…”, no sense l’ajuda de tota una sèrie de dissonàncies perfectament ubicades per donar visibilitat al sofriment de la protagonista davant el cos sense vida del seu fill.
Amb un inici una mica desajustat en el primer moviment de Salve Regina, tot es va recompondre de seguida per part de l’orquestra, juntament amb la soprano Armelle Morvan, la qual al llarg de totes les seves intervencions va exhibir linealitat i expressivitat, sense estridències. Per la seva banda, a l’ Stabat Mater, el contratenor, David Sagastume, va fer palesa una bona línia de cant, intensitat i un registre suficientment ampli com per donar consistència i dramatisme al seu personatge. Bon concert de l’Studium, que és gairebé una redundància.
Teatre del Mar. Barroc també al Molinar, un clàssic que, com a tal, tampoc no ha perdut vigència al llarg dels anys. Es tracta de La vida es sueño de Calderón de la Barca, a càrrec de la companyia Teatro del Temple, dirigida per Carlos Martín. És la peça que conté la frase de “… y los sueños, sueños son”, que juntament amb el “Ser o no ser...”, encapçala el rànquing de les més conegudes de la història del teatre, perdó, de La història del teatre. El muntatge del Temple és bàsicament recarregat, acaramullat i pretenciós. Diuen els seus responsables que hi han afegit referències a Matrix i Joc de trons. No calia. De fet, els excessos, que no sempre condueixen als palaus de la saviesa, que deia Blake, entorpeixen un text que ja de per si, a més de dificultats estructurals, atresora no poques riqueses i contingut. Moments en els quals el text sobresurt amb tota la seva magnificència cohabiten amb altres en els quals tot sobra. ‘Desigual’ podria ser un bon adjectiu.
P.S.: Les setmanes vinents, síndrome d’abstinència. Segur.
