Propaganda bèl·lica com a espectacle en la pel·lícula xinesa més taquillera de la història

La promoció de La batalla del lago Changjin vol destacar (amb lògica) que es tracta de la pel·lícula xinesa més taquillera de la història, però el cert és que es fa difícil imaginar que aquesta popularitat traspassi les fronteres del seu país d’origen. Tot i que la curiositat per veure una obra dirigida a sis mans per Chen Kaige, Tsui Hark i Dante Lam hauria de ser suficient per moure els cinèfils oberts de mires, a Occident segurament només apel·larà a aquells espectadors interessats a trobar un cas d’estudi sobre com, en ple segle XXI, la propaganda bèl·lica encara pot ser entesa com a espectacle de masses… i funcionar: fa uns mesos se’n va estrenar una seqüela, amb un èxit de públic similar.

Assenyalar acusadorament La batalla del lago Changjin pel biaix amb què s’aproxima a un dels episodis més cruents de l’enfrontament entre la Xina i els Estats Units durant la Guerra de Corea resulta, doncs, superflu: el govern de Xi Jinping l’ha finançat amb l’objectiu d’inflamar les platees de patriotisme, així que la subtilesa i la mesura quedaven fora de l’equació. Podem lamentar la durada exagerada i el lleig contrast entre les coreografies dels centenars i centenars de soldats extres que farceixen el pla i els pocs polits efectes digitals, però tenint en compte que vivim en un moment en què Top Gun i Michael Bay han aconseguit el favor de la crítica, potser no és adequat mirar amb superioritat com altres cultures fan sonar música melodramàtica per abraçar la bandera.