Un Batman mestre de la manipulació a la França de Lluís XVIII

El jove Edmond Dantès té sort a la vida. Els aristòcrates als quals serveix el seu pare li han proporcionat una formació com a mariner, així que Dantès escala professionalment i es disposa a casar-se amb una familiar dels amos. Les coses es capgiren ràpidament i el protagonista passa anys i panys en una presó terrible per una acusació falsa, fins que l’atzar li proporciona una oportunitat de fugir… i de venjar-se dels que van provocar el seu drama.

Els directors Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière, guionistes del recent díptic cinematogràfic Els tres mosqueters, signen una adaptació d’El comte de Montecristo que té un peu i mig en les convencions de l’audiovisual comercialíssim de Hollywood. Una vaga especificitat cultural francesa matisa el seu aire de producte impersonal. Un primer tram un xic fragmentari, amb trets de tràiler de pel·lícula sobre els orígens d’un heroi, explica el rerefons de la revenja. Els autors aprofundeixen més en el posterior teixit d’enganys i manipulacions que trama un Dantès ja madur al voltant dels culpables de la seva caiguda.

Pot sobtar que els responsables del film flirtegin amb la narrativa juvenil dels herois de còmic, però l’estratègia no és forassenyada: la novel·la original és una baula il·lustre d’una tradició popular de justiciers adinerats com El Zorro o Batman. Aquesta versió sembla dissenyada per aclaparar a través de l’exhibició logística (bells paisatges, grans mansions, músiques grandiloqüents i càmeres en moviment quasi perpetu), però potser atreu més quan mostra la planificació i execució de simulacions refinadament cruels per part de Dantès i els seus companys de venjança en un món on (quasi) tothom fingeix. El resultat és un entreteniment lleuger per a bé i per a mal: es desenvolupa de manera prou fluida, però potser està mancat del pes dramàtic desitjable en una obra de dimensions èpiques.