'Beau tiene miedo': Joaquin Phoenix en passa de tots colors al film més inclassificable de l’any

Tot i haver començat la seva trajectòria signant dues fites del terror contemporani, Hereditary i Midsommar, Ari Aster es va afanyar a declarar que no tenia intenció de viure en el calfred eternament. Beau tiene miedo ens arriba com l’inici de la fase postpor del cineasta, però tinc una mala notícia per a ell: tot i que és possible que Aster consideri que ha tancat una etapa, l’horror no sembla disposat a deixar-lo escapar tan fàcilment.

El títol de la pel·lícula fa referència a un home, encarnat per Joaquin Phoenix, que viu en un constant estat de paranoia i que ha d’emprendre un viatge per tornar al seu poble natal i enterrar el cos de la seva mare. La peripècia desplega un extravagant relat-riu que comença en un escenari d’angoixa urbana extrema i acaba amb una confrontació esborronadora, passant per un episodi d’arrest domiciliari que sembla una relectura en colors pastel de Misery, una fuga a una comunitat rural amant de les arts escèniques i fins i tot un llarg interludi d’animació (dissenyat per Cristóbal León i Joaquín Cociña, autors de la pertorbadora La casa lobo).

La centralitat d’un personatge desestabilitzat pel dol i la concepció de la família com una institució asfixiant són motius que connecten Beau tiene miedo amb la filmografia prèvia d’Aster, igual que la densitat de detalls de la posada en escena, entre l’escola flamenca i la pàgina d’un còmic de Chris Ware. La multiplicitat de tons i idees que desplega el film rebutja classificacions absolutes i codis de gènere, però sí que revela el seu director com un creador que, faci el que faci, sempre tindrà una aura d’horror existencial, com també li passava a Kafka. De fet, no és estrany que un cop ha posat totes les cartes damunt la taula la pel·lícula es destapi com un eco exagerat de La condena.

Imprevisible i somnàmbula com Como un guante de seda forjado en hierro, de Daniel Clowes, extenuant i intensa fins al rebuig, Beau tiene miedo està cridada a dividir opinions. Per això, les cinc estrelles que veieu aquí dalt no premien la perfecció, sinó els estímuls que ofereix una experiència inoblidable, que fins i tot quan cau pel precipici ens arrossega amb ella.