PalmaTrui Teatre/Auditori Manacor.- La celebració del 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven podria haver estat més espectacular, fins i tot més adient, si s’hagués pogut interpretar la Novena Simfonia, però no millor. No va poder ser, que hauria escrit al començament del seu article Damià Caubet. Dit això, tampoc era una mala opció fer la cloenda d’aquest any amb la Cinquena Simfonia en Do menor, Op. 67, la que s’inicia amb les més famoses quatre notes de la història de la música i el compositor va definir com “Així el Destí toca a la porta”. Ni més ni menys. Pere Estelrich conta que conten que quan varen tocar a la porta de la casa de Beethoven i va ser amb els tres Sol i un Mi, d’alguna manera el va il·luminar. Per la seva banda, Czerny diu que va ser el cant d’un oriol, conegut també com a menjafigues o antigament a les nostres illes com a tord groc, el que li va despertar la inspiració. Sigui com sigui o fos el que fos, estam davant una peça que, com moltes de LVB, tan sols es pot qualificar d’única. “Grandiosa. Una follia total”, va exclamar Goethe quan la va sentir per primer cop, interpretada per Mendelsshon. E.T.A. Hoffmann la va definir com a “colossal i immensa”… Però el més graciós va ser el que va dir Leuseur a Berlioz, a la sortida del concert: “M’ha trastornat tant que, quan m’he volgut posar el capell, no em podia trobar el cap”. L’endemà, ell mateix va dir a Berlioz: “No s’hauria de fer música com aquesta”. I aquest li respongué: “Estigueu tranquil, mestre, no n’hi haurà gaire com aquesta”. Pablo Mielgo, dirigint cinquanta dels seus músics, va fer d’aquesta successió de frases curtes i acords aïllats una interpretació poderosa, intensa i, el més important, sòlida, sota el dictat de les quatre primeres notes que condueixen a tot un cúmul de sensacions que van des del desafiament fins a la immensitat del univers i el misteri de l’èsser humà. L’aperitiu tampoc era per fer roïssos. El concert es va iniciar amb la Simfonia núm. 1 en Do major Op. 21, que de convencional tenia poca cosa ja des del primer acord, dissonant de Fa, en lloc d’un acadèmic i ortodox Do, que va fer que fos qualificada com “una explosió desordenada de la ultratjant insolència d’un jove”. La Simfònica va estar a l’altura de les expectatives, però d’aquest primer plat em quedo amb la interpretació del meravellós tercer moviment, el Menuetto que no és tal. Un diàleg entre la corda i el vent que varen brodar. I així fins l’any que ve, que potser serà millor. Només potser.
Principal.- No sabíem res de La extraña compañía fins que no varen incorporar, o no vàrem saber, que a les seves files hi havia una de les protagonistes d’una sèrie tan famosa com la nissaga a la qual pertany, La casa de papel i els Flores. Segons diu el programa de mà, la companyia té com a far ni més ni menys que Bertolt Brecht, de qui han adaptat, que és un concepte molt lax, La bona persona de Sezuan, que no és la de Broggi, o Santa Joana dels escorxadors. No és poca cosa, perquè la lluminària que fa Brecht és immensa i, per tant, la decepció pot ser majúscula. No trigà gaire a arribar. Tot just quan surt el portador mongol, caminant com ningú no camina, queda clar que estam davant un producte que té poques possibilitats d’enlairar-se més enllà d’un festival de final de curs, no d’una escola de teatre, sinó d’estudiants d’ESO. Pitjor va ser quan la protagonista començà a parlar, com no parla ningú, i així tots els personatges, als quals sembla que els manqui un bull, com a mínim. No són personatges, són caricatures que no poden fer arribar el missatge amb la substància que hi va posar l’autor amb un mínim d’eficàcia. Canviar el sexe del protagonista, Karl Langman per Karla, l’únic que té nom i llinatges de tota la peça, és tan sols una anècdota. Que cantin també és una opció, purament estètica, però que no ho facin bé i amb unes lletres de pati d’escola fa que l’amargor del com i no del què augmenti exponencialment i ho fa tot encara més pobre. Encara que la pobresa, com mostra la nacionalitat de cada un dels protagonistes, resulta gairebé insuperable. Alba Flores, Santiago Blanco, Belén López-Valcárcel, Sara Sanz, Berta de la Dehesa i Teresa García, sota les ordres de Catalina Lladó, són els integrants de la companyia.