Beethoven per Lisiecki. Immens

Bellver.- El castell deixa de ser el cau estival de la Simfònica, que se'n va de merescudes vacances després d’una temporada vertaderament atapeïda. Potser ha estat casualitat o també causalitat, el fet que acomiadés la temporada amb un concert tan exquisit com el que va oferir la formació dirigida per Pablo Mielgo i acompanyant el pianista canadenc Jan Lisiecki, de vint-i-set anys. El programa no podia ser més engrescador, amb tot el que té de subjectiva aquesta afirmació. Però no és menys cert que interpretar els Concerts per a piano i orquestra 4 i 5, de Beethoven, té un risc afegit, com és el de les referències, si més no discogràfiques. Les referències varen desaparèixer des de les primeres notes amb les quals el piano sol obre el primer moviment per donar pas a les cordes delicadament, subtilment, per iniciar el que Glenn Gould va qualificar de “màxima consecució de la unitat de l’exposició en solitari, de la imaginació i la disciplina”. Lisiecki va desplegar tota la gamma de colors i textures de la composició amb una demostració espectacular de les seves possibilitats. Des de la intensitat fins a la delicadesa, des dels arpegis fins als trinats amb molta tècnica, però també amb la saviesa de qui coneix tot el que vol expressar la voluptuosa partitura, juntament amb la precisió de l’ensamblatge entre l’orquestra i el solista.

El comentari en el descans era “ara veurem l’Emperador”, que qui més qui menys coneix millor, i així ho feien saber. El vàrem veure, però sobretot escoltar, o millor, el vàrem sentir de tal manera que segurament més d’un la posarà al prestatge de les vetllades inoblidables. El cinquè concert, que ningú sap realment la vertadera raó del sobrenom, s’inicia amb un poderós acord, el de la tonalitat de la peça, en Mi bemoll, per a continuació i sense donar treva entrar amb tot un seguit de voluptuosos arpegis el solista. Un solista que no aturà de codirigir amb el seu cos mentre no intervenia, en aquests moments tan característics en els quals el compositor dona absolut protagonisme a l’orquestra. Arriba el segon moviment, com una lied i la tendresa es manifesta de manera immensa, dolça, tràgica. Arriba un altre trinat d’aquests que tallen l’alè, per la seva perfecció, per la seva capacitat de transportar l’espectador fins a nivells de goig difícilment explicables, pel fraseig, per la precisió, pel deliri de la perfecció de tot plegat. Una meravella amb un Chopin com a propina per arrodonir un concert immens, del qual no és menys responsable Mielgo i la seva troupe.