Bellver, any I després de la pandèmia

PalmaCastell de Bellver.- Pablo Mielgo, tot just acabat el concert va voler dir al seu públic la gran emoció que li produïa tornar a Bellver tres anys després. Des de l’agost del 2019 la Simfònica no utilitzava el marc incomparable, que, el passat dijous, semblava fins i tot que tenia una acústica millor de l’habitual. Per descomptat, es va haver de posar el cartell d’entrades exhaurides. A l’ambient es respirava un aire de satisfacció i fruïció una mica més especial que de costum. El cartell també predisposava a favor d’aquesta circumstància, amb la parella formada per Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman, al violoncel i al violí respectivament, com a solistes, acompanyats per la Simfònica dirigida per Pablo Mielgo, interpretant el Concert per a violí i violoncel op. 102, de Johannes Brahms. Una composició que s’ha de qualificar de raresa encara ara. Dos instruments que junts no solen compartir protagonisme des que el Barroc va passar a formar part del passat. Brahms va voler retre homenatge als dos instruments i amb la fusió aconseguí una altra peça mestra, que anuncia la seva condició de tal des del mateix començament, senzill estructuralment, però poderós per a l’oïda, fins que dona pas al recitatitiu del violoncel. Un contrast enorme, ja captivador. I així fins al final. Brahms incorporà alguns missatges subliminars, com és ara jugar amb les notes fa, la i mi per crear un acròstic de “Frei aber einsam” (F-A-E. Lliure, però sol), segurament dirigit a qui tots sabem. O el segon moviment, tendre, fins que arriba la proposició del violí contestada virulentament pel violoncel. Més contrastos, amb una orquestra que conreava la lleugeresa amb contundència. Una primera part per col·locar al prestatge de les difícilment oblidables, per la sintonia de la parella, amb el violoncel sempre a l’aguait de la veterania del violí; per ser una peça especial; per brollar d’ella una bellesa harmònica incontestable.

La segona part, per a Mozart i la Simfonia núm. 41 ‘Júpiter’ KV551. No era fàcil passar pàgina de la primera entrega, i a sobre no va començar gaire bé, amb uns desajustos, poc habituals, en el primer moviment. Millorà tot ostensiblement en els següents, posant al seu lloc una de les considerades entre les tres millors simfonies del compositor, aquell home-nin capaç d’ innovar sense revolucionar.

Teatre Principal.- Joan Ramis i Ramis ja té qui el representi. La ‘trup’, la dels menorquins, els quals reivindiquen de bell nou el seu patrimoni teatral. Com ha de ser. Ho varen fer primer amb Lucrècia i va ser un èxit per moltes raons. Les mateixes que fan recomanable aquesta Arminda, escrita i publicada l’any 1775 i que conta la història d’un amor impossible en una Catalunya medieval. Don Ramon, el nebot del comte Berenguer, està bojament enamorat de la filla d’un pastor. El comte li diu que s’ha de casar amb una infanta de Castella. Ell rebutja l’oferiment i l’oncle el condemna a mort i empresona la jove, per alta traïció. Fins aquí puc llegir per no fer un espòiler. La història té poca importància, fins i tot gosaria a dir que l’hem vista no poques vegades en diferents versions, situacions i ocasions, amb el valor afegit de plantejar, en principi, un tema ètic, el de l’elecció entre la glòria o l’amor, que tampoc no és nou. I això és el que fan, mentre interrompen la funció, els integrants de la companyia, Queralt Albinyana, Rodó Gener, Àlvar Triay, Josep Mercadal, Eugeni Marí –els menorquins– i Xavi Núñez, dirigits per Sergi Marí. No tan sols parlen del tema des d’un punt de vista contemporani, sinó que hi posen tot un seguit d’opinions que fàcilment podríem deduir que són collita pròpia de cadascun d’ells, fent una mica molt de metateatre i una dissecció d’ells mateixos. Del que es tracta és de posar sobre l’escenari a la finalització de cada acte tota una sèrie de continguts molt actuals, com el sexe, l’amor, el poliamor, el paper de la dona... I ho engalten amb molta eficàcia, que fins i tot fa que les reflexions, contradiccions i confessions tinguin una grapada d’autenticitat, probablement perquè la tenen des de la seva concepció.

Per una altra banda, tenim la peça teatral per si mateixa, que es desenvolupa sobre un escenari mínim, amb un vestuari senzill, però prou suficient per ajudar-nos a identificar el context dels protagonistes, que al mateix temps són els actors representant la funció. Una estratègia, una opció intel·ligent per dinamitzar la narració, com ho és també el fet que els actors es vagin canviant per protagonitzar el mateix personatge. Dues hores que passen volant. No és tot. El treball dels actors resulta també fonamental, com és lògic, però amb una dificultat afegida a l’hora de posar-hi la passió, la desesperació, l’honor, l’obediència, el poder o l’humor a cada moment i per part de tots els protagonistes. Ho diu el final del programa de mà: “I sí, ho feim en vers. En alexandrins aparellats, per ser mès exactes”. O sigui, que tota aquesta sèrie de situacions, de sensacions que van sorgint, són en vers, la qual cosa probablement té fins i tot més desimboltura, gràcia i maneres, les que hi posà Joan Ramis i Ramis el seu dia i les que hi ha afegit La Trup. Un goig que la gent reivindiqui els seus tresors teatrals i que a sobre ho facin d’una manera difícilment millorable, tots i cadascun d’ells, en tots i cadascun dels rols i que a sobre actualitzin amb tant rigor i humor una història i unes circumstàncies que es produeixen des que el món és món i passaran fins que s’acabi.