Bellver fou Lammermoor

PalmaBellver.- Bellver fou Lammermoor, el castell on s’ubica la tragèdia romàntica de Walter Scott i que Donizzetti va immortalitzar pels segles dels segles. El lloc immillorable, com la idea d’incorporar l’òpera, en el més ampli sentit, als Estius Simfònics, tot i que fos semirepresentada. Un projecte que en la darrera edició ja preveia una Carmina Burana, ajornada per la pandèmia, la qual, per una altra banda, serà l’encarregada d’obrir la pròxima temporada a l’Auditòrium. La música no és competició, per tant, dins un hipotètic rànquing, gairebé impossible d’establir, perquè no hi ha classificació que no passi per la subjectivitat i d’altres circumstàncies; el que està clar és que, sense àries que figuren dins els Quaranta Principals, Lucia di Lammermoor és la més representada del compositor, per davant de Don Pasquale i fins i tot superant l’arxifamosa L’elisir d’amore. Ho deixarem en dada estadística.

El context va ser el Castell. La història es trobava dins el seu cau ideal, que de segur va ajudar perquè tot sorgís al nivell que ho va fer. Lucia di Lammermoor no és una òpera fàcil. Estructuralment senzilla, però musicalment incontestable. A partir d’aquí, les exigències per als músics i cantants, davant una referència belcantista com aquesta, no són poques. L’orquestra va lluir de valent, però sobre manera ho feren Cristina Badia a l’arpa amb la seva cadenza a l’inici de la segona escena del primer acte i naturalment Josep Miralles, a la flauta, amb la gran ària de la bogeria per excel·lència, Ardon gli incensi, la qual, naturalment, va recollir la més intensa i segurament merescuda salva d’aplaudiments de la vetllada. Per la seva banda, el cor, dirigit per Joan Company, situat sota les arcades del primer pis, circumstància que també ajudà que sonàs molt vigorós i temperat alhora, va exhibir en totes les seves intervencions, que tampoc no són poques, un cabal tant d’afinació com de precisió.

Pel que fa als solistes, cal destacar la presència de tres mallorquins, que, per ordre d’intervenció, varen ser: Joan Lainez com a Normanno, Marisa Roca com a Alisa, que patiren dos petits excessos decibèlics de l’orquestra, i Antoni Lliteres com a Arturo, la primera víctima d’aquest raig i roll de truculentes desgràcies; paper que va salvar amb nota, pel seu dibuix del personatge, molt mesurat, i per la seva veu, sòlida, segura i amb el volum adequat, que fa que cada cop que el tornam a veure i escoltar la seva millora sigui exponencial. Els protagonistes principals, Edgardo, Enrico, Lucia i Raimondo, interpretats respectivament per Celso Albelo, Gabriele Viviani, Zuzana Marková i George Andguladze, varen superar les expectatives. La soprano que substituïa l’anunciada primera opció, Jessica Pratt, va fer que no l’enyoréssim gaire. Potser algun trinat més o una mica més llarg el famós mi bemoll sobreagut hauria catapultat la seva intervenció més amunt encara però, pel que fa a la resta, la seva actuació tan sols es pot qualificar de sublim. També dramàticament, assolint el punt culminant, a part de l’ària de la bogeria, en els intensos duels/duets amb Gabriele Viviani. Un Enrico majúscul, poderós, profund i enèrgic, que va deixar bocabadat la majoria del respectable, que omplia de gom a gom el pati del castell, encara que sempre hi ha algú a qui tot li sembla poca cosa. George Adgulladze interpretant Raimondo va exhibir una projecció penetrant, cantant a un nivell important, però que va reduir amb escreix per passejar-se amb una tauleta i el corresponent faristol, rompent una mica la màgia del conjunt a les seves intervencions. Celso Albelo va complir com Edgardo amb el que s’esperava de les seves reconegudes prestacions. Segur, correcte i suficientment tràgic a la famosa ària, dins la marató final, Tombe degli avi miei. Per una altra banda, la retallada de la primera escena del tercer acte, la de la torre Wolf’s Crag, no va interferir en absolut en el desenvolupament de la tragèdia.

Tot plegat tan sols es pot qualificar de nit inoblidable. Una circumstància que potser obliga Mielgo a repetir la fórmula en la pròxima edició, per l’expectació que va despertar i pel resultat aconseguit. Seria injust, per una altra banda, no citar l’espectacular i enginyós disseny d’il·luminació de Pedro Marce, brillant; la regidoria d’Ana Cuéllar, que va fer que gairebé fos com una òpera representada; o que hi hagués subtítols, a càrrec d’Ana Chamorro. Com va dir un amic: “No em perdria Bellver convertit en Lammermoor, ni sabent que cantaran malament”. Idò no. El nivell va ser excel·lent.