Ben Harper troba el blues a Barcelona
El músic nord-americà presenta el seu segon disc amb Charlie Musselwhite
Ben Harper
Sala Barts. 28 d'abril
Ben Harper explicava al documental 'Pleasure and pain' com als 20 anys va començar a compondre cançons de blues, però que el resultat no era satisfactori: “Ningú té el blues als 20 anys”. A aquella edat, suggeria, encara no saps realment de què va la vida com per cantar amb veritable sentiment. Però ara que Harper s'acosta a la cinquantena ja sabem que aquella etapa ha quedat enrere. Ha trobat el blues.
Per fer-ho s'ha ajuntat amb Charlie Musselwhite, un esplèndid 'bluesman' que reuneix tots els tòpics: és de Mississipí, toca l'harmònica com els àngels i canta com un negre tot i tenir pell d'ivori. Tots dos han passat per Barcelona per presentar en dues nits 'No mercy in this land', el segon disc que han fet plegats després de 'Get up!' (2013), i el resultat en directe és fins i tot millor que l'enregistrat. Harper, no tan pendent com en el passat del seu virtuosisme afectat, hi surt guanyant quan despulla l'espectacle d'artificis. L'escenari i la llum eren austers. Tot el grup, des de Harper i Musselwhite fins al guitarra, el baix i el bateria que els acompanyaven, anaven de rigorós negre. No calia res més. L'espai triat, la recollida sala Barts, va permetre gaudir de les distàncies curtes.
L'arrencada va ser amb l'elèctric i poderós 'When I go' amb què també comença el disc 'No mercy in this land'. Tot el concert va discórrer entre aquesta combinació, cançons contundents, fins i tot salvatges, com 'I don't believe a word you say' i 'Blood side out' (un clar exemple de quan una cançó millora en directe), amb temes de blues ballable com 'Bad habits' i amb balades com 'Nothing at all'.
Harper va intentar treure de l'oblit el gòspel quan el 2004 es va ajuntar amb els Blind Boys of Alabama, però aquell experiment no va ser tan reeixit com quan ha rescatat Charlie Musselwhite, que als 74 anys va brillar i es va endur les grans ovacions de la nit. Ell ho va encaixar amb desconcert i una certa incomoditat, com si ja no li toqués ser el centre d'atenció.
Durant la nit no va sonar cap dels grans 'hits' de Harper. El concert va estar dedicat íntegrament al blues i van sonar gairebé tots els temes dels dos discos que el duo ha gravat conjuntament. També van tocar alguna de les antigues cançons del repertori de Musselwhite, com 'I'm going home', amb les quals el músic va poder fer lluir la seva gran veu. No va ser fins als bisos que va sonar una cançó aliena a tots dos, en recuperar 'Yer blues', dels Beatles.
El final va ser memorable: Harper va desaparèixer de l'escenari i va deixar que la resta comencessin a tocar la balada 'All that matters now', l'última cançó del seu primer disc amb Musselwhite. Quan va reaparèixer va acabar cantant sense micròfon enmig d'un silenci elèctric. Torni quan vulgui, senyor Harper.
