Berlinale 2022: Juliette Binoche busca l'amor i Emma Thompson un orgasme

BerlínL'efecte confinament s'està deixant notar en algunes de les pel·lícules que es mostren en aquesta edició de la Berlinale. És la primera tongada de projectes que no només s'han rodat durant la pandèmia sinó que van ser concebuts en els seus primers mesos. Un d'ells seria Avec amour et acharnement, de Claire Denis, presentat aquest dissabte a Berlín, que reuneix la directora de Trouble every day amb l'escriptora Christine Angot i l'actriu Juliette Binoche, el mateix equip d'Un sol interior, aquell irònic estudi de les relacions sentimentals inspirat per Fragments d'un discurs amorós, de Roland Barthes. Ara, Denis adapta una novel·la de la mateixa Angot, Un tournant de la vie, història de desamor a tres bandes que l'autora i Denis van reescriure per a la pantalla gran durant el primer confinament i que, sigui o no per aquest motiu, està impregnada d'una intensa sensació d'aïllament i ansietat.

A Avec amour et acharnement, Binoche i Vincent Lindon són la Sara i el Jean, una parella que encara amb optimisme el futur deixant enrere el temps que el Jean va passar a la presó. Però la felicitat s'esquerda quan la Sara veu un dia pel carrer el François, un antic amor, i els sentiments enterrats al seu interior es comencen a remoure. Denis carrega el punt de vista sobre una Binoche que emmascara els seus sentiments i ens fa sospitar del Jean, que en paral·lel ha començat a treballar per al François. La confusió s'apodera de la història i l'ambient es va enrarint al voltant dels dos protagonistes, cada vegada més recelosos, més atrapats en la tragèdia.

Denis introdueix gairebé a la força una lectura sociològica al film a través dels segments del programa de ràdio de la Sara, que inclou un curiós discurs sobre racisme de l'exfutbolista del Barça Liliam Thuram. Més interessant és com s'allunya la pel·lícula dels clixés sobre la naturalesa voluble de l'amor: la Sara no es presenta com a víctima de la seva passió sinó com una dona confusa, perduda i manipuladora però, al cap i a la fi, agent activa de la seva felicitat o desgràcia. Però la pel·lícula és un territori inert en el qual no brota l'emoció ni la bellesa. Es tracta d'un dels treballs menys inspirats de la directora d'Una dona a l'Àfrica, que acosta la càmera tant a les cares dels protagonistes que acaba ofegant-les en uns plans tan claustrofòbics com la mateixa pel·lícula.

La vídua i el treballador sexual

També sembla un projecte a la mida del confinament Good luck to you, Leo Grande, títol de la secció paral·lela Berlinale Special que narra quatre trobades en el mateix escenari –un hotel luxós– de dos únics personatges: un jove i atractiu treballador sexual i una vídua madura i decidida a tenir el seu primer orgasme després de dècades de sexe insatisfactori amb un marit reprimit i sense imaginació. Tot i la premissa, el sexe de la pel·lícula és bàsicament oral, ja que l'acció es concentra en les estones prèvies i posteriors al sexe en què els dos protagonistes es van coneixent i formant un vincle estrany que traspassa la relació contractual que els ha unit.

Amb una direcció plana i rutinària, com d'episodi de televisió filmat amb pilot automàtic, l'atractiu de Good luck to you, Leo Grande descansa en un guió sensible i honest pel que fa a la construcció dels personatges i sobretot la brillant interpretació d'una Emma Thompson vulnerable i contradictòria que es despulla en tots els sentits per mostrar les inseguretats d'una dona que ha deixat escapar la vida i reivindica el seu dret al plaer abans que sigui massa tard. Al seu costat, el gigoló empàtic i enginyós interpretat per Daryl McCormack resulta una versió massa idealitzada de la figura del treballador sexual.

Figuretes d'argila mudes

El mètode de treball de Rithy Panh segurament no s'ha vist afectat pel confinament: ja fa uns anys que el director cambodjà realitza les seves pel·lícules des de l'estudi barrejant material d'arxiu, música i composicions estàtiques de figuretes d'argila que recreen escenes recordades, imaginades o al·legòriques. A La imatge perduda utilitzava el recurs per evocar l'horror del genocidi cambodjà dels Khmers Rojos –el gran tema de la seva filmografia– i a Irradiated reflexionava sobre la culpa del supervivent i les atrocitats comeses per la humanitat. Everything will be ok, títol enganyosament optimista de la pel·lícula presentada aquest dissabte en competició, abraça la dimensió simbòlica per explicar una mena de faula distòpica en què els animals prenen el poder i sotmeten els humans.

Les imatges de Panh tenen cada vegada més força però les reflexions sobre els totalitarismes, la crisi ecològica o la repressió de la llibertat es veuen diluïdes per una veu en off de poètica cada vegada més introspectiva i redundant. I els seus apunts sobre la pandèmia i la vacunació són d'una superficialitat que frega la irresponsabilitat. De fet, potser la pel·lícula funciona millor sense la veu en off, en clau al·legòrica i críptica, a l'estil de Mad god, de Phil Tippet.