Un film marroquí perdut reapareix 40 anys després a la Filmoteca

Enviat especial a BerlínEl 1974, el director marroquí Mostafa Derkaoui va rodar el seu primer llarg, De quelques événements sans signification, una pel·lícula molt política i trencadora per la radicalitat del seu llenguatge fílmic i pel retrat sense filtres que oferia del poble marroquí. Als censors, però, no els va agradar tanta vulgaritat i la pel·lícula va ser prohibida i els materials originals van desaparèixer. Un film clau del cinema àrab perdut, com tants altres de la història del cinema. Fins ara.

Quaranta-cinc anys després de rodar-la, Derkaoui va presentar dimecres la seva primera pel·lícula al Festival de Berlín. Emocionat, va afirmar que havia “recuperat una part de la seva vida”. No hauria estat possible sense la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, que va localitzar els negatius de la pel·lícula als seus arxius el 2016. Però com hi van arribar? “És una història una mica rocambolesca -explica Esteve Riambau, director del centre-. Després de rodar la pel·lícula en 16 mm la van enviar a un laboratori de Madrid per inflar-la a 35 mm i d’allà va anar a FotoFilm Barcelona”.

Quan el film es prohibeix al Marroc, els materials es queden oblidats a Barcelona. El 2000 FotoFilm fa fallida i el 2008 el jutge decreta que els seus materials no reclamats passin a mans de Filmoteca de Catalunya. “El 2016 ens arriba una petició d’una investigadora, Léa Morin, preguntant per aquests materials -segueix Riambau-. Ho mirem i trobem una llauna amb els negatius”. La reacció de Derkaoui i el seu germà, productor del film, va ser entusiasta. “Van embogir d’alegria -explica Riambau-. És com si nosaltres haguéssim recuperat Los golfos de Carlos Saura o El desencanto ”.

La Filmoteca no es va limitar a retornar la pel·lícula, també va firmar un conveni amb els productors i s’ha encarregat de la restauració digital al seu centre de Terrassa. Després de la presentació a la Berlinale, la pel·lícula s’estrenarà al Marroc (on ja no està prohibida des dels anys 90) d’aquí tres setmanes al Festival de Tànger, i a Catalunya probablement al setembre a la Filmoteca, en la Mostra de Cinema Àrab i de la Mediterrània.

L’emocionant drama familiar xinès que mereix l’Os d’Or

No passa sovint que en un festival com la Berlinale la meitat de la premsa acreditada es posi a plorar com una magdalena. Això va passar ahir en el tram final de So long, my son, un commovedor drama xinès de tres hores que segueix la història d’una família a través d’una complexa estructura plena de salts endavant i endarrere en el temps. El punt de partida -i vòrtex que arrossega els personatges per sempre- és l’accident mortal del fill d’un matrimoni, una tragèdia que es veu agreujada perquè la mare havia estat obligada a avortar per no incomplir la política del fill únic. “Estem esperant fer-nos grans”, diu el pare, resumint la falta d’esperança amb què viuen a partir d’aquell moment.

Wang Xiaoshuai entrelliga la dimensió política i la intima en una pel·lícula que cobreix tres dècades de la història de la Xina i mostra les ferides obertes que ha deixat el pas accelerat a l’economia de mercat capitalista. So long, my son és el títol més rodó de la competició i, tot i que la fragmentació narrativa fa difícil seguir la història en algun moment, també és el més emotiu. L’Os d’Or seria un premi just, però seria irònic que el film xinès triomfés en una Berlinale en què dues pel·lícules xineses -una la de Zhang Yimou- no s’han pogut projectar per culpa de la censura xinesa.