Nick Cave i Warren Ellis toquen el cel sobre Berlín

BerlínNick Cave, Berlín i el cinema. El músic australià va viure uns anys a la capital alemanya als 80, fugint d'un Londres on els Birthday Party no hi encaixaven. A Berlín, en aquella època, hi passaven coses: el grup es va dissoldre, van néixer Nick Cave i els Bad Seeds i el músic va conèixer Wim Wenders, que va incloure el grup i la seva música a El cel sobre Berlín. Cave enregistrava els seus discos als Hansa Studios, molt a prop de Potsdammer Platz i del lloc on avui s'alça el Berlinale Palast, seu principal d'un Festival de Berlín que el 2014 va estrenar el documental sobre Cave 20.000 dies sobre la Terra i ara estrena fora de competició This much I know to be true, esplèndid documental d'Andrew Dominick sobre els dos últims discos de Nick Cave: Ghosteen, amb els Bad Seeds, i Carnage, a quatre mans amb Warren Ellis, el seu inseparable soci artístic.

La pel·lícula és una continuació del documental One more time with feeling, també dirigit per Dominick, que s'endinsava en el procés creatiu de Skeleton tree i estava molt marcat per la mort del fill de 15 anys de Cave, l'Arthur. El seu fantasma encara plana sobre les lletres dels temes de Ghosteen, però la de This much I know to be true és menys fosca que el disc, en sintonia amb un Cave més en pau amb si mateix i el món. “Estic més content, o com a mínim no tan malament –assegura al film–. Ja no extrec la felicitat de la meva feina. I veig el sentit de les coses i del món”. Que el to és un altre s'aprecia des de la primera escena, on veiem Cave entregat al seu hobby pandèmic: dissenyar i pintar figuretes de ceràmica. “Com que no podia sortir a fer concerts, vaig seguir la recomanació del govern i m'he reciclat en ceramista”, ironitza.

Sols o amb banda, Cave i Ellis interpreten dotze temes de Ghosteen i Carnage en una antiga nau de parets despullades que Dominick il·lumina amb focus potents i llunyans, cosa que crea una atmosfera èpica i alhora íntima, com de catedral industrial on els músics es transformen en sacerdots d'una religió antiga i misteriosa. Entre cançó i cançó, esquitxats al llarg del metratge, Dominick intercala moments de distensió i petits fragments d'entrevista en què, entre altres coses, Cave s'esplaia sobre les cartes que rep dels fans i que contesta al seu web Red Hand Files. “Són preguntes molt boniques i tristes, de persones que no tenen a qui fer-les i les envien a una mena de buit –comenta–. Si responc immediatament, no surt la meva millor versió. Per això m'obligo a pensar dies en la pregunta i establir-hi una relació empàtica i compassiva. I així, al final, treuen el millor de mi”.

Amistat i creació en "un oceà de merda"

This much I know to be true també il·lustra de meravella –i sense subratllar-ho– que el rol de Warren Ellis a l'univers de Nick Cave no es limita a ser una mà dreta fidel sinó que ha assolit un estatus clau com a company d'aventures musicals i esperit bessó. És significativa la cruesa amb què Cave parla de l'aportació d'Ellis a la seva música, amb aquella brutalitat que només es permeten els amics que van deixar enrere fa temps les foteses, la vanitat i l'ego. “Quan el Warren i jo som a l'estudi fem moltíssima merda, una pila enorme. De sobte hi ha moments en què ell fa clic, connecta amb la transcendència i dius «Déu meu». Però són petits fragments en un oceà de merda”.

Una de les escenes més divertides del documental és quan Dominick arriba a casa d'Ellis, que sembla un camp de batalla després d'alguna festa salvatge. Quan encén l'ordinador per parlar del seu procés creatiu el director exclama “Déu meu, mira això!” i obliga el càmera a enfocar la pantalla del portàtil per mostrar un escriptori amb centenars de fitxers que cobreixen cada centímetre de la pantalla. “¿Com pots trobar res aquí?”, es desespera Dominick. “No tinc un sentit real de l'ordre i la forma –respon simplement el músic–. Al final, el que importa és el moment”.

I si d'alguna cosa va plena la pel·lícula és de moments: Marianne Faithful traient-se uns segons l'oxigen que l'ajuda a respirar abans de recitar uns versos, Cave contestant algunes de les preguntes dels fans (“Qui ets, en realitat?”, li pregunta un) i, sobretot, una cosa absolutament mundana, una videotrucada entre Nick Cave i el seu fill Earl, el mateix que apareixia a 20.000 dies a la Terra veient una pel·lícula amb el pare i el seu germà, l'Arthur. Veure'ls ara xerrant relaxats és estranyament reconfortant, fins i tot emocionant. La vida no s'atura. “Fa uns anys m'hauria definit com a músic o escriptor –diu Cave cap al final del documental–. Però estic deixant de definir-me per les meves ocupacions i a veure'm més com a persona, marit, pare, amic o ciutadà que fa música i escriu, però no a l'inrevés”.

'Call Jane', un telefilm cínic

La competició de la Berlinale, mentrestant, no es mou de la irregularitat que fins ara domina aquesta edició. Call Jane, que arriba amb bones crítiques de Sundance, relata la història real d'una mestressa de casa conservadora, la Joy (Elizabeth Banks), a qui els metges de 1968 no volen interrompre l'embaràs tot i que posa en risc la seva vida. Després de recórrer a un servei clandestí d'avortament, pren consciència i s'implica en l'organització fins al punt d'acabar realitzant ella mateixa la intervenció. La història pot sonar interessant, però la pel·lícula no passa de telefilm que han disfressat cínicament de cinema independent rodant amb càmera de 16 mm. La sorpresa és que l'hagin colat als programadors que fa dos anys van triar la molt superiorMai, rarament, de vegades, sempre.