Bernat Vidal i Tomàs, tots els motius d’un centenari polièdric

Palma“Mon pare era el que avui en diríem una figura polièdrica”, diu Isabel Vidal. Com “un home de curiositats universals”, el definia Josep Melià. “No és cap apotecari que té un violí d’Ingres que és la Literatura, sinó un home de lletres que posseeix una farmàcia”, apuntava Sanchis Guarner. “És un dilecte poeta, apassionat de la història local”, n’escrivia Josep Pla. “Va esser un d’aquells homes que ho sacrificaren tot a l’obscura, obstinada, gloriosa tasca de salvar-nos els mots”, remarcava Josep Maria Llompart. “Era un dels millors coneixedors de la vida mallorquina del segle XIX i exercí una gran tasca com a descobridor i orientador de literats joves”, anotava Francesc de Borja Moll. “Va ser per a mi el que Ramón Sijé per a Miguel Hernández”, declarava Blai Bonet.

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918 -1971) va estar en la vida i en l’obra de molts dels qui han protagonitzat la cultura catalana dels anys quaranta ençà. El 12 de novembre hauria fet cent anys, i Santanyí ho celebra amb una exposició a les Cases Noves que es va inaugurar dijous i que romandrà oberta fins al 17 de novembre. Se’n prepara la itinerància que podria dur-la després a Palma i a Barcelona.

És una mostra que reviu Bernat Vidal i Tomàs com l’home polièdric que fou i que és com el defineix la seva filla, la historiadora Isabel Vidal, que és qui ha estudiat amb més intensitat la vida i l’obra de l’escriptor, de l’apotecari, de l’historiador, de qui fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear, del quinzenal Santanyí, de l’articulista de La Almudaina i de tantes altres publicacions, col·laborador del pare Rafel Ginard en el Cançoner popular de Mallorca, i de qui, sobretot, fou mentor de la generació dels 50 (Blai Bonet, Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover), pare literari dels llavors joves santanyiners Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, referent de Baltasar Porcel, de Guillem Frontera, de Miquel Bauçà, de Bartomeu Fiol i de tots els que es dirigien a la rebotiga de la seva farmàcia a la recerca de coneixements i d’estímul, com varen fer molts dels homenots i les grans dones de les lletres catalanes i castellanes (Maria Antònia Salvà, Salvador Espriu, Josep Pla, Francesc de B. Moll, Llorenç Villalonga, Joan Fuster, Josep M. Castellet, Cèlia Viñas, Sanchis Guarner, Camilo J. Cela, Blas de Otero, Gironella, Joan Corominas i un llarguíssim etcètera).

La providencialitat

Fill i net d’apotecaris -a la farmàcia Vidal de Santanyí es conserva l’antiga botiga i el rètol “casa fundada en 1873”-, un seguit de fets varen ser provindencials per a Bernat Vidal: la tradició republicana de la família paterna i, entre d’altres, la formació al col·legi Cervantes de Palma, on tingué de professors Miquel Massutí, Andreu Crespí i Xavier Garau Armet, que, als 12 anys, li donà a conèixer l’obra del seu amic Federico G. Lorca i, a través d’ell, la de la generació del 27, cosa que li produí una fascinació tal que, anys després, esdevindria clau en l’obra del mateix Vidal, però també i, sobretot, en la represa cultural de Mallorca en els anys eixuts de la postguerra.

També Llompart considerava Vidal i Tomàs “l’home provindencial dels anys quaranta”. Coincideix en la datació amb Isabel Vidal: “La major grandesa de mon pare va ser als anys quaranta”. En aquella dècada, segons la filla, “exercí de baula entre l’Escola Mallorquina i la generació jove”. Va ser quan, en la segona meitat d’aquest decenni, orientà literàriament Blai Bonet, li posà a l’abast la seva biblioteca, s’implicà en el tractament de la tuberculosi que patia i, més tard, el presentà als cercles literaris de Palma i Barcelona.

Foren els anys en què començà a escriure els poemes que deixen sentir l’admiració per la generació del 27 i les ànsies de trencar amb models ja estantissos (els seus poemes no es reunirien en un llibre fins a 2002, amb el títol El viatger ). També foren els anys que començà a cuinar els dos llibres de narrativa que publicà en el decenni següent: Memòries d’una estàtua (1953), que Espriu adjectivà com “delicat i intel·ligent”, i La vida en rosa (1957), que Blai Bonet qualificà de “delícia pura, fresca com la música de Prokofiel [sic]” i Porcel en remarcà “l’infinit encant d’un petit món”.

‘Memòries d’una estàtua’

“Vaig néixer amb idees innates. Sabia que jo era una estàtua; sabia de la fragilitat dels cossos amb vida, de les roses i dels llavis, i de la immortalitat del bronzo que me sustenta. Sabia el que era història, sabia què eren totes les coses; però no sabia la història de les coses ni havia penetrat els símbols. Jo nasquí essent estàtua, desconeixent els meus antecedents i sense saber qui representava”.

Bernat Vidal i Tomàs, 1953