Bernstein, el símbol americà

Un home, un país i una era es van unir amb Leonard Bernstein. Després de 150 anys d’inseguretat en un país amb la mirada posada en la cultura europea, el Nou Món va trobar un líder. Compositor, director d’orquestra, pianista i estrella mediàtica, Bernstein va ser el músic del segle americà. Atrevit i arrogant, tendre i sentimental, algú amb qui costava treballar per la seva desesperació per complaure. Les qualitats de Bernstein eren també les dels Estats Units. Va néixer fa 100 anys, el 25 d’agost, i els seus èxits semblen ara irrepetibles. Qui podria escriure avui West Side story? Qui podria unir Brahms i els Beatles a la televisió i aconseguir milions d’espectadors? A quines al·lusions polítiques de l’esquerra dedicaria una revista de Nova York una portada el 2018? Mai hi haurà un altre Bernstein, però el seu llegat és clar i segur. Quan va morir, el 1990, va deixar-nos l’encàrrec d’escoltar música de tot tipus amb un entusiasme infinit, de crear noves obres i de fer reviure les antigues, d’intentar que la cultura fos accessible per a tothom.

Per commemorar l’aniversari del naixement de Bernstein, diversos periodistes del New York Times posen el focus en moments clau de la seva carrera, conversen amb músics que ell va dirigir i elogien la seva manera febril de conduir una orquestra. Esperem capturar amb aquest article una mica de l’energia i la influència d’una de les figures més ineludibles de la història de l’art.

Una partitura revolucionària

La incursió de Bernstein a Broadway el 1944 amb On the town és famosa pel número de New York, New York, convertida en un himne de la ciutat. Però l’èxit de l’obra va més enllà: té l’estètica més juvenil i atrevida de Bernstein, alhora que posa les bases per a West Side story. Quan va escriure On the town, Bernstein tenia vint-i-cinc anys i triomfava ràpidament. Havia protagonitzat el seu debut inesperat com a director de la Filharmònica de Nova York i havia estrenat la seva Simfonia número 1.

L’estrena del musical estava plena de subversions subtils. En el moment més àlgid de la Segona Guerra Mundial tenia al repartiment una ballarina japonesa, Sono Osato, i el número d’obertura barrejava ètnies i identitats. La partitura és explícitament menys política, però mescla els gèneres musicals amb el talent d’algú que havia irromput a Broadway des d’una sala de concerts. Hi ha molta música a la peça -30 minuts són purament orquestrals- i es llegeix com una visió panoràmica de la ment musical de Bernstein. L’estil democràtic d’ On the town va proliferar durant l’edat d’or de Broadway i segueix viu avui. També és present en la indiscutible obra mestra West Side story, tot i que a On the town predomina l’impuls juvenil del creador, una energia que es nodreix a vegades de la imprudència. Aquest esperit pot ser un risc per als productors d’avui, però és també una oportunitat per fer un musical tan engrescador com aquest.

Un geni d’influència permeable

Han existit directors d’orquestra tan genials com Bernstein, però fins ara mai hi ha hagut un comunicador musical amb el seu humor, energia i genialitat. Del 1958 al 1972, Bernstein va transformar els concerts per a joves en classes televisades. Després de convertir-se en director de la Filharmònica de Nova York va repensar els concerts seguint el model dels programes que havia fet a la CBS. Va començar una actuació inoblidable analitzant l’obertura de la Simfonia número 5 de Beethoven mentre ell i els músics es passejaven per una partitura gegant. “No s’hauria pogut inventar una metàfora millor de l’arrogància americana”, diu el crític i historiador Joseph Horowitz.

“¿Veieu com de fàcil és?”, preguntava després que la Filharmònica hagués interpretat la Marxa nupcial de Mendelssohn. El públic esclatava en rialles -“¿Tan fàcil?”, deia-, però és que les explicacions de Bernstein feien que tot fos senzill. Va introduir Gustav Mahler i Charles Ives. Va retre homenatge a Hindemith i Stravinsky. Va desmitificar compositors vius mostrant que eren gent normal i corrent. Va opinar sobre els Beatles i Simon & Garfunkel. Va assenyalar l’esnobisme dels concerts i va tractar la música com un aliment que es pot empassar sencer, sense distingir entre alta i baixa cultura. Tot ho il·luminava, tot era interessant, Elvis ens ho havia fet passar tan bé com Mozart. Que res d’això ens soni estrany el 2018 és el testament de la seva influència permeable.

La profunditat de Shakespeare

La primera nota de West Side story no pot esperar el baixista, aterra una mica abans d’hora. La mateixa impaciència inunda l’obra, perquè Bernstein tampoc es podia esperar a l’hora de traslladar tot el que sabia sobre teatre musical a Broadway el 1957. Els compositors d’òpera li havien ensenyat que la música és caràcter. A West Side story escrivia sobre joves de dues bandes enfrontades que s’apoderen de l’odi i també de les hormones del final de l’estiu. No és d’estranyar que ja al pròleg estiguin empunyant una arma.

La partituraés un conjunt de ritmes creuats impetuosos. Bernstein treballava amb algunes de les millors lletres mai escrites per la mà de Stephen Sondheim, i juntament amb Arthur Laurents va crear una de les millors dramatúrgies. Comparat amb altres musicals no hi havia gaires diàlegs. Per compensar-ho, la partitura havia de ser densa i dotar la música de la profunditat que Shakespeare aconseguia a través del vers. Això explica en part per què el ritme de l’obra s’articula en capes. Bernstein utilitza formes llatines per definir els personatges porto-riquenys. Quan l’amor del Tony i la Maria es converteix en música, ho fa amb ritmes dispersos. I l’himne Somewhere és compassat fins que apareix el malson dels amants, que sona com un tiroteig. Quan parlem de Bernstein pensem en ell com un melodista, i és cert que les línies vocals de West Side story són meravelloses. Però cap autor de musicals ha utilitzat mai el ritme d’una manera tan efectiva com ell ho va fer per deixar-nos escoltar el cor humà just quan salta endavant, just quan està a punt d’esclatar.