Biel Majoral: “A la cultura popular, jo simplement li dic cultura”

PalmaDiu que ara, sobretot, fa de pagès i que ho troba molt plaent. No és ben bé cert. Biel Majoral (Algaida, 1950) no ha deixat de cantar, ni la docència -tot i haver-se jubilitat de la Universitat, ara està al front de l’Estudi General Lul·lià-, i molt menys ha deixat el seu activisme. Distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, no atura de rebre felicitacions. Mentre feim l’entrevista, a ca seva, a foravila, li arriba la carta del president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, qui li agraeix la seva “reivindicació de les causes justes i de la llibertat”. Ell se sent honorat. Se li nota.

La Creu de Sant Jordi, us arriba en un bon moment?

Jo n’he donada molta de creu, en aquesta vida, deuen haver pensat que era necessari donar-me’n una a mi. D’altra banda, darrerament ha mort gent jove que en seria mereixedora. Pens en n’Antoni Artigues, en n’Antoni Roig... Però també en tot un col·lectiu de persones que han fet una feinada per la cultura, els drets i les llibertats i no ha estat reconeguts. Jo n’estic molt content, de la Creu, som viu i em puc sentir orgullós i emocionat per tota l’estimació que em demostra la gent aquests dies.

Els guardons també enguany han tingut la dosi de polèmica. Com ho heu viscut, ara que en sou premiat?

Que Núria de Gispert no la tingui em sembla una vergonya. Va fer un tuit, sí, potser desafortunat. És que no tenim dret a un moment de ràbia? Ella havia fet una evolució i una tasca extraordinària i això s’ha d’agrair. Dit això, amb tot l’enrenou, jo també hi hauria renunciat, si més no per evitar agressions. He cantat mil vegades “Estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat!”, i ningú mai m’ha insultat. He cantat defensant Valtonyc. He signat el manifest en favor de Puigdemont, i no tant per ell, sinó en favor de la llibertat. Jo hi crec, en els drets humans.

Si haguéssiu de triar un dels tres vessants que remarca la Generalitat per concedir-vos la Creu -artístic, filològic, docent i polític-, quin us quedaríeu?

Si tornàs a néixer, hi ha dues coses que no voldria que em llevassin: la possibilitat de palpar la terra i poder ensenyar.

I la cançó?

La cançó va venir en mi per la necessitat de transmetre emocions i coneixements, no perquè pensàs que tenia bona veu. Jo veia com del folklore es banalitzava tot i es denigrava. El que volia transmetre és allò que jo havia descobert: darrere una tonada hi ha una bellesa immensa. I la bellesa en la cançó es transmet si tens una bona veu o si estimes molt i creus en allò que dius.

Com valorau l’estat de salut de la cultura popular?

A la cultura popular, jo simplement li diria, li dic, cultura. En tot cas, si quan vaig començar m’haguessin dit que avui hi hauria tanta gent que compartiria aquesta sensibilitat, no m’ho hauria cregut. També hi veig un aspecte delicat: l’excessiva massificació i com una majoria afronta aquestes tradicions en fan perillar el sentit. Massa vegades és només gresca, s’aplaudeixen les danses i a mi em sap greu que s’hi hagi perdut el silenci. El silenci és l’expressió del respecte, l’expressió de l’emoció, una gran expressió cultural.

Hi ha moltes manifestacions de la nostra cultura que tenen un accent molt jove i amb un seguiment més que notable. Els glosadors, per exemple.

És molt engrescador. Sobretot amb la tasca que ha fet en Mateu Xurí, però no només ell; han entès molt bé la figura i el paper del glosador, que no només ha de rimar paraules sinó que explica, que denuncia, que vol transformar una societat.

La cultura és per a vós una eina revolucionària?

La cultura sempre és transformativa. La que fa tornar enrere, ni ho és ni m’interessa.

La cultura popular és molt present a la televisió pública. Se’n fa un tractament adequat?

Massa sovint es vulgaritza, i això és molt negatiu. La vulgarització de la nostra cultura fa part d’una educació franquista i postfranquista que malauradament encara perviu. També s’hauria d’anar alerta amb l’ús de la llengua oral. Hauríem d’anar molt vius amb els fonemes. De sons en tenim pocs, i s’han de preservar. Però això, sobretot, és cosa de l’escola.

Fa quatre anys que us jubilàreu de la Universitat. Com veis avui el paper de la docència?

Hi ha una dicotomia entre l’ensenyament del mètode i els continguts. El mestre ha de tenir mètode, però sobretot ha de saber i estimar allò que ensenya. De fet, l’ensenyament laic comença quan es demana que tots els que tinguin coneixements s’hi impliquin i els ensenyin. Necessitaven gent que sabés coses, que és com es poden transmetre. Pel que fa la universitat, hauria de formar bons mestres. Crec que té una mica abandonada la docència. L’excel·lència no ve només de la investigació, sobretot ve dels bons mestres.