Biel Mesquida: “Hem de cercar els moments que ens fan la vida lenta”

PalmaAmb Ramon Llull o amb Blanca Llum Vidal, amb Miró o amb Cesare Pavese, amb Rodoreda o amb Philippe Jaccottet, amb Juan de la Cruz o amb Kavafis. A Carpe momentum, el vuitè llibre de poemes de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), l’escriptor estableix un diàleg amb totes aquelles veus que alimenten la seva escriptura. Publicat en la col·lecció Jardins de Samarcanda de l’editorial Cafè Central/Eumo, mostra un Mesquida madur, segur de si mateix, que amb un sol gest pot expressar la bellesa i alhora la complexitat del món.

 

Carpe momentum conté tres llibres –El recordador, escrit el 2009; El llegidor, del 2017, i El sentitdor, del 2020– i un Ars Amandi com a tancament, en una estructura calidoscòpica i polifònica. L’heu concebuda així?

— Quan acabes una feina com aquesta, necessites una certa perspectiva per veure-la, i jo encara no en tenc gaire, de perspectiva. Ara bé, si la poesia és l’art de desfer, puc dir que m’he desfet de la meva idea del llibre. I he passat dels dos primers llibres, que són com un preludi, a la gran polifonia del tercer, per acabar amb una traca, explosiva, el grand finale que és l’Ars Amandi. 

Per l’extensió dels llibres, diria que el record és breu, que el llegidor té poc espai i en canvi la major part del joc l’estableix el sentitdor. Què n’heu volgut dir de cadascun?

— El llibre primer ens recorda que els humans som éssers de llenguatge. El llenguatge ens fa, ens consola, ens ajuda, ens ajunta amb els similars. El llibre segon –El llegidor– ens diu que llegir, com viure, és sentir i trobar sentit. El sentitdor és un cant polifònic als sentits, sentir i crear sentit. El poeta és un ‘sentitdor’, un creador de sentit. Anam a ell perquè ens mostri sentits nous d’allò que sovint tenim davant els ulls, perquè ens obri nous horitzons.

I l’Ars Amandi?

— L’Ars Amandi trenca amb la forma dels altres tres llibres. És la follia lul·liana, faulkneriana, hölderliniana, la de tots els grans amadors de la literatura. El poeta aquí es despulla davant del lector i li mostra part de les seves pulsions, desitjos, amors, dubtes i pors.

El gruix del llibre està escrit el 2020. Com definiu aquest moment?

— Tot el 2020 ha estat paradoxal per mi. M’ha costat molt escriure per la pressió de la presència constant del dolor i de la mort. També per la necessitat d’estar amb els altres, per l’enyorança dels altres. Però alhora m’ha mostrat que, en escriure damunt negre, surten més colors, i prenen força i vivor. Així que en aquest llibre, que en bona part està fet al mig d’una gran pena, sabent que tenim mil motius per sentir pena, jo vaig dient una vegada i una altra: alegria. I he volgut crear colors, músiques, danses, lletres, olors perquè ens acompanyin. La meva obra vol fer companyia, ajudar a sentir la força de la vida. 

Aquest és un llibre vitalista.

— És una celebració de la vida i de tot allò que ens ajuda a viure. És un llibre que canta a la vida i canta a l’amor, com un festival de Benidorm! [riu]. En tot cas, sentirem la força de la vida si cantam a les coses senzilles. Això és Carpe momentum: hem de cercar els moments que ens fan la vida lenta. Hem de revaloritzar els valors. I fer-ho des de la importància que és estimar i ser estimat.

Carpe momentum ens remet a la música de Bach, de Ravel, a André Breton, a Catul, a Flaubert, a Rilke, a Cézanne i a Miró, entre centenars d’altres amb els quals dialogau. Us definiu a través dels mestres i obres que incorporau als vostres poemes?

— Escriure és llegir el text del món. El poeta és tan llegidor com el lector. I quan llegesc Llull, jo som Llull; si llegesc Rodoreda, som Rodoreda. En tot cas, totes són veus que m’envolten, que em fan pensera, discutiguera, xerrera, em serveixen de parets mestres i em fan de fonament. Són l’ansiolític dels meus tremolors. Sempre m’adoben, en el doble sentit d’adobar. Em donen una energia que esdevé creativitat. Han de formar part del llibre perquè formen part de mi.  

Estau d’acord que és un llibre que demana un esforç al lector? Creis que és complex tot i que es llegeix fàcil, més contingut, no tan barroc?  

— Tota lectura és esforç. Qualsevol que vulgui passar gust de llegir, ha de rellegir. M’he arriscat amb aquest llibre. Hi ha molta contenció però no correcció. Tenc tendència a recargolar el llenguatge, a cercar metàfores atrevides. Aquí, he intentat anar a allò senzill, profund i de veres. I això fa sorgir sentits que no imaginaves. Diria que al llarg de la meva vida de poeta he anat fent un pou fondo, que ara ja és molt fondo, i ja no hi trob or, ni aigua ni cap pedra preciosa, però jo continuu i continuu excavant, perquè és en el mateix excavar on trobes. Excavar és la troballa.