Empatitzar amb la generació alfa o els adolescents marginals no era tan difícil

Com s’arrapa Andrea Arnold als seus personatges! La càmera de la directora britànica s’enganxa a la noia de 12 anys protagonista de Bird (la debutant Nykiya Adams) com una segona pell. Sua amb ella. Arrenca a córrer amb ella. Es trastoca amb ella. Si una de les definicions possibles d’empatia és, precisament, posar-se a la pell de l’altre, Andrea Arnold no podria ser, doncs, més empàtica. Només així s’eviten paternalismes, judicis morals, condescendències o aquella terrible sensació de ser turista en la joventut dels altres en què cauen tantes pel·lícules sobre adolescents. La posada en imatges d’aquest film intenta transpirar el mateix garbuix d’emocions i pensaments d’una púber de la generació alfa que viu en un entorn marginal.

La Bailey de Bird no és que visqui en risc d’exclusió social: és que ella, el seu pare (Barry Keoghan com a traficant de drogues que ocupa cases però es desocupa dels seus fills) i la resta de la seva família i coneguts ja han estat expulsats de la societat. A les cunetes de la ciutat portuària del Regne Unit on viuen tot és estrident (vies de tren, fires ambulants, xiscles de gavines…) o està gargotejat (tatuatges i grafitis a dojo). La mateixa Bailey, de fet, com a persona és un gargot que necessita definir-se. Com les protagonistes de Fish tank o American honey, per acabar de fer-se com a persona aquest personatge necessita un bri d’esperança que a Bird apareixerà de la manera més insospitada: en forma d’un personatge gairebé fantàstic, quasi de realisme màgic, que encarna l’estrafolari home-ocell que incorpora el gran Franz Rogowski.

Val la pena no passar per alt la banda sonora de la pel·lícula perquè és sorprenent i, sobretot, emocionant. Deixa’t estar d’universos paral·lels a El màgic d’Oz: el gran moment cinematogràfic-musical d’aquest final de 2024 és una colla de trinxes cantant-li Coldplay a un gripau perquè segregui baves al·lucinògenes!