El bisbe mallorquí que va fer la revolució

PalmaBernat Nadal i Crespí (1745-1818) era fill d’un moliner de Sóller i va arribar a la presidència de les Corts que poc més tard aprovaren la primera Constitució espanyola, la Pepa, el 1812: la primera revolució de la història espanyola contemporània, segons Miquel dels Sants Oliver. Poliglot, il·lustrat, reformista, generós, Nadal establí a la seva diòcesi un catecisme en català, vigent al llarg d’un segle, contravenint la consigna del rei de fer servir el castellà, i apostà per la formació de la dona. Un nou estudi dels doctors en Història Pere Fullana Puigserver i Valentí Valenciano i López, publicat pel segell mallorquí Illa Edicions, destaca la concordança de la seva biografia amb les idees de Llull: Bernat Nadal i Crespí. Un bisbe d’inspiració lul·liana.

El seu origen era molt humil, si es fa cas d’una carta seva del 1787, a la qual es refereix a la seva família com a “pobres de solemnitat”. Va aconseguir una beca per estudiar i, ja prevere, li fou confiada el 1771 –enguany fa exactament 250 anys– la vicaria d’Alaró. Després va passar quinze anys a Madrid, fent feina per al govern espanyol com a traductor i intèrpret. A més de català i castellà, sabia anglès, francès, alemany, portuguès, italià, grec i llatí. Segons Fullana i Valenciano, els ministres il·lustrats Pedro Rodríguez de Campomanes i José Moñino Floridablanca foren els seus protectors.

El 1794 es convertí en bisbe de Mallorca, on posà en pràctica els principis reformistes. El seu biògraf Miquel Duran recull la seva lluita contra les supersticions, la preocupació que tenia per la formació del clergat, les mesures higièniques als enterraments i la bona gestió dels arxius parroquials; i com n’era d’esplèndid. A tall d’exemple: es va desembutxacar dos-cents pesos per construir un camí de Sóller a Palma, i pagava 140 lliures l’any per un mestre de gramàtica i un cirurgià a la seva vila natal, per a la qual sempre mostrà predilecció. Destaca també la publicació del Catecisme de la Doctrina cristiana, vigent fins al 1900, i fet en català, encara que Carles III havia exhortat l’Església a “la seva exacta obediència i diligència en estendre l’idioma general de la nació per a la seva major harmonia”, en consonància amb el centralisme borbònic. Nadal decidí també ordenar capellans xuetes –descendents de jueus conversos– tot i l’oposició del rector de Calvià, afegeixen Fullana i Valenciano, actuant “amb mentalitat oberta i igualitària”.

Educació per a les dones 

El “projecte estrella” de Nadal, segons aquests autors, va ser “l’aposta a favor de la formació de la dona” amb la fundació del col·legi de la Puresa, a Palma, impulsat per Maria Arbona i la seva filla Maria Ferrer. Un altre capellà il·lustrat, el gallec Benito Feijoo (1676-1764), ja havia afirmat que les dones no eren inferiors en res als homes, i llavors pensar-ho, i encara més dir-ho, era poc habitual. Per descomptat, d’acord amb l’època, a les alumnes se’ls impartien sobretot matèries considerades pròpies del seu gènere, però també francès, italià, dibuix i música. Alhora, en canvi, “molts ajuntaments seguien amb el mateix model escolar en precari”.

L’activitat pastoral de Nadal es va alterar de sobte el 1808. Els veïns francesos eren, teòricament, aliats. Napoleó –de suposat origen mallorquí, segons una llegenda– i el primer ministre del rei espanyol Carles IV, l’arribista Manuel de Godoy, el Xoricer, havien arribat a un acord per repartir-se Portugal. Per això, es va permetre que les tropes franceses creuassin la Península. L’il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) havia estat cridat al govern per Godoy, però després va caure en desgràcia i el varen desterrar al que llavors era la indesitjable perifèria: a Mallorca, primer a la cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver, del 1801 al 1808. 

Tot es va complicar quan el motí d’Aranjuez, el 1808, va fer caure Godoy –i el seu protector, Carles IV– i va proclamar rei el príncep hereu: Ferran VII. Com que tots dos es disputaven la corona, Napoleó els va fer cridar a Baiona, prop de la frontera, els va destituir tots dos i va designar el seu germà, Josep Bonaparte, Pepe Botella, com a nou sobirà. Això, òbviament, no fou del gust dels espanyols, llevat d’una minoria col·laboracionista: els ‘afrancesats’, entre els quals hi havia el mallorquí Cristòfol Cladera (1760-1816), que va participar en unes Corts titelles, a Baiona mateix, amb les quals es pretenia legitimar el nou monarca, que al seu torn el nomenaria ministre. En resum: va esclatar una llarga guerra que no es va acabar fins al 1814.   

El buit de poder a Madrid, afegit a l’ocupació francesa, va fer ressorgir “el federalisme espontani que apareix en les grans convulsions”, en paraules del periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver: juntes improvisades arreu. Feia gairebé un segle que la Corona d’Aragó havia perdut les seves institucions –per donar suport al candidat perdedor a la corona, l’Arxiduc Carles, contra Felip V, avi de Carles IV–. Però “en recobrar (...) el seu self government [autogovern], se’n va fer ús amb esma i perícia”. Com que l’Església era aleshores un poder, a la Junta de Govern que es formà a Palma també hi havia el bisbe i quatre canonges, amb altres autoritats militars i civils. A Nadal, a més, li correspongué, recull Duran, presidir l’equivalent a l’actual Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. 

Mallorca, que abans ja havia rebut religiosos i aristòcrates francesos que fugien de la revolució, experimentà una segona allau d’aquells que escapaven de la guerra a la Península. I tot això a banda dels presoners capturats a la batalla de Bailèn, que foren traslladats a la inhòspita Cabrera. Segons Duran, Nadal es feu càrrec d’enviar-los un capellà, Damià Estelrich, i de “depurar les conductes” dels proveïdors de queviures per als confinats, “acusats de fer-se rics” aprofitant-se de la situació.

Per l’excepcionalitat del moment, es decidí convocar la representació del poble: les Corts. Per descomptat, no eren democràtiques, tal com les entenem ara: molts pocs hi podien votar. Però sí que hi havia una nodrida presència d’aquells –nobles, capellans i sobretot burgesos– que, tot i que eren minories en un país analfabet, se sentien atrets per les noves idees del Segle de les Llums –les de Voltaire, Montesquieu i companyia. Entre aquests que aviat s’anomenarien ‘liberals’ hi havia el bisbe Nadal, que fou elegit com un dels diputats de les Illes, tot i que Menorca es negà a enviar cap representant a Cadis, l’única ciutat de la Península lliure de tropes franceses. Bernat Nadal fou president d’aquelles Corts del 24 de setembre al 23 d’octubre de 1811: llavors el càrrec era mensual, però a la web de l’actual Congrés dels Diputats figura com a tal i antecessor d’un altre mallorquí, Fèlix Pons (1942-2010), que ho fou deu anys, del 1986 al 1996.  

1812: “El dia més gloriós” 

A les corts de Cadis, indica Duran, el bisbe mallorquí defensà que “l’argent de les esglésies s’havia d’aplicar a les necessitats de l’Estat”: essencialment, a les despeses de la guerra. També advocà per una bona administració dels doblers públics i s’oposà fermament a les jurisdiccions dels senyors, posant com a exemple el perjudici que causava als sollerics. Quan a la fi es promulgà la Constitució, el 19 de març del 1812 –Sant Josep, per això el nom de la Pepa–, va exclamar: “És el dia més gloriós que hagi vist mai la nostra Nació (...) Ja hem recobrada la nostra dignitat i els nostres drets! (...) Som lliures!”

Encara que els ‘pares’ de Cadis pretenien que amb la Pepa només es tornàs a l’estat anterior a l’absolutisme, el pactisme entre les Corts i el rei; allò era revolucionari. Per això, Miquel dels Sants Oliver es refereix a aquest període com la primera revolució contemporània espanyola. Establia que “la sobirania resideix essencialment en la Nació”; que el rei no podia impedir la celebració de Corts, ni “traspassar” el poder “a una altra l’autoritat” –com s’acabava d’esdevenir–, ni signar tractats sense “el consentiment de les Corts”. Ni tan sols es podia casar sense el vistiplau de la Cambra. En definitiva, el monarca passava a estar sotmès a la representació popular, com passa ara; s’establia una monarquia constitucional. Nadal fou designat president de la comissió que havia de lliurar el text al govern provisional –la Regència–, i se li atribueix l’autoria del Discurs preliminar de la mateixa carta magna.

Les Corts de Cadis també aboliren la Inquisició, que ja havien suprimit els britànics a Menorca. Nadal, recullen Fullana i Valenciano, es mostrà a Cadis partidari del seu restabliment, però “sense cap intervenció en les matèries polítiques”. Però el debat encès es produí entre uns altres dos mallorquins, l’ultramuntà Antoni Llaneras i el liberal Guillem Moragues, segons registra el catedràtic Lluís Roura. Llaneras assegurà que restaurar el Sant Ofici era “la voluntat de la major part” dels mallorquins, cosa que Moragues posà en dubte, acusant-lo de “fer-se el depositari de la seva voluntat”: “El que Mallorca deu voler i vol és que la religió es conservi en tota la seva puresa (...) i que, a títol de conservar-la, no es perjudiqui la nació”.  

Bernat Nadal tornà a Mallorca a final del 1813. Uns mesos més tard, tornava a Espanya el tan ‘desitjat’ pel poble Ferran VII, que havia viscut en un exili daurat a França, brodant i felicitant Napoleó per les seves victòries sobre els seus propis súbdits. La Constitució fou anul·lada, i la Inquisició, restablerta. El bisbe il·lustrat va haver d’adaptar-se, a contracor, a aquell retorn de l’Antic Règim. Segons Fullana i Valenciano, va passar tot el temps que va poder al seu estimat Sóller. Va morir el 1818 i va ser enterrat a la Seu, però el seu cor fou traslladat a la seva vila natal. Els liberals tornarien només dos anys més tard i, després de molts d’estirea-i-arronses, la monarquia constitucional s’acabaria imposant.