Blai Bonet i Toni Catany, des de la nuesa

Palma“Donar vida a les estàtues. Com podia fotografiar el cos despullat sense que semblés artificial? Els grecs van divinitzar el cos humà amb l’escultura. Per què no havia de fer-ho jo amb la fotografia? L’expressivitat del cos en moviment. Tractar-lo com un rostre, com un paisatge o com el que és, capaç d’experimentar i provocar emocions. Divinitzar el cos”, escrivia Toni Catany a L’Artista en el seu paradís, l’any 2000. Abans, anys abans, Blai Bonet havia signat el text del Somniar déus (Lundwerg, 1993), l’obra que va fer amb el fotògraf de Llucmajor, on es pot llegir: “A l’hora de ser preguntat per qui no l’adora, el déu va dir que per a ell els amics eren la realitat més important de la seva vida, perquè l’amistat és l’únic amor que dura. Llavors hi afegí que el desig en ell sempre era veure’s reflectit en l’amic, en el qual hom pot recolzar-se i cercar-hi ajut i companyia tot ell, amb la pau substantiva que fa brotonar el fet que l’amistat no és mai un lliurament total; a la terra humana tot és amistat amb uns moments eròtics...”.

L’erotisme, la fascinació pel cos, sobretot el cos masculí però no només, va lligar les obres de Blai Bonet i de Toni Catany i també les seves vides en una amistat de la qual hi ha testimonis ja en la segona meitat dels anys 60 i fins a la mort de l’escriptor santanyiner. Es mostren des de la nuesa, ara, al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma; se senten amb força els ressons del Somniar déus (publicat ara fa 25 anys), amb paraules del poeta i més d’un centenar d’imatges del fotògraf, moltes de les quals inèdites, en una exposició que passa l’experiència al gerundi, Somniant déus, com a viatge per la divinització del cos que s’inicia, en ambdós, molt abans del llibre conjunt i que continuaria per la resta de les seves vides. Somniant déus. Blai Bonet i Toni Catany és una mostra que, comissariada per Miquel Bezares i Antoni Garau, president i director de la Fundació Toni Catany (FTC) respectivament, i organitzada pel Consell de Mallorca a través de la Fundació Mallorca Literària, es pot visitar fins a l’1 de febrer.

La mirada al cos, batec del desig

La recerca exhaustiva als arxius fotogràfics de Toni Catany -encara conservats a la casa que tenia a Barcelona, a l’espera del Centre Internacional de Fotografia que tot just s’ha començat a construir a Llucmajor- i també la recerca en els textos, llibres de narrativa i de poesia de Blai Bonet, a més de la correspondència que van mantenir ambdós durant dècades, fa encara més palès des de l’exposició actual que tots dos amics van compartir i sovint intercanviar la mirada al cos, l’admiració absoluta de la bellesa, de l’art, paraules i imatges que deixen sentir el batec profund del desig.

Toni Catany, que havia fotografiat cossos nus molt abans de fer el llibre amb el poeta de Santanyí, confessava, en un escrit fet a Barcelona el 1988, que és en l’obra de l’amic on ha trobat la confirmació i un sentit encertat per al seu treball: “L’altre dia, rellegint El jove de Blai Bonet, se’m va acudir un possible títol per a la meva col·lecció de nus: Somniar déus. Al poema Tres hi diu: “Mentre et somnio ets déu”. Aquest títol explica molt bé el que he fet fins ara: mitificar el cos. He fotografiat cossos bells per mirar i admirar, però no per tocar. Si fan l’amor, és com el farien els déus...”.

Cossos que s’abracen, cossos que ballen, cossos que es lliuren l’un a l’altre, cossos que es reuneixen en un sol cos, cossos que es converteixen en una abstracció del cos, cossos en blanc i negre i també en color es mostren a través del ventall amplíssim de tècniques que Toni Catany explorava. Exploració del cos i de l’ànima, però també, i sobretot, exploració de la fotografia.

Igualment, els textos del poeta, en l’exploració i deïficació del cos. Abans de Somniar déus : “Ho va dir Mishima mentre parlava de la vasta operació emocional del cel a l’instant de la solpostada, aquella hora en la qual es fa evident i avinent que l’ànima és la casa del cos, com també l’expressió és la casa del cos” (Blai Bonet, a propòsit de Natures mortes, 1988). Molt abans de Somniar déus : “Mentre et somnio ets déu./ Sé prou que, quan no et somniï,/ tot serà moviment, tàctiques / de la malícia, gemec, pantaix amb cruixit, / fues del teu fòssil rebordonit, / vivències escaiades escorrent / el perill dels aborígens, les topades / en els caires dels jardins de les infanteses, / retorn brusc, retorn broix, a l’embrió” (Blai Bonet, ‘Tres’, a El jove, 1987). I després de Somniar déus : “De mi n’estimes el meu esperit. / Jo, del teu cos, en som enamorat. / Quin dels dos éssers és més desamat, jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?” (Blai Bonet, Sonets, 2000).

Al costat d’aquest sonet, la troballa de la fotografia del paisatge d’un cos, un matoll púbic, l’horitzó dunar del cos per explorar. Així es relacionen paraula i imatge en les obres de Toni Catany i Blai Bonet, fruit de l’admiració mútua, fruit de la compenetració.

Ambigüitat

Les fotografies de Toni Catany, com també trobam en la trajectòria de Blai Bonet, sovint es mouen en els terrenys de l’ambigüitat. Són homes de carn i ossos, els que retrata el fotògraf, o són estàtues? I el poeta què fa, idealitza, posa ànima a éssers que semblen irreals, que potser sempre van ser irreals, un deliri de la seva poderosa imaginació?

Les obres d’ambdós fan sovint referència a la identitat sexual, una identitat que sempre queda en el terreny de la creació, per ventura com a cosa dels temps o, segurament, perquè aquest és el terreny en el qual Catany i Bonet sempre la volgueren conservar. Al cap i a la fi, l’obra transcendeix la sexualitat dels seus autors, lliures d’etiquetes.

Van compartir paraules i imatges -“envia’m més fotos”, deia sovint el poeta a l’artista; “fotos de les que et sobrin i tu no donis per bones, ja m’entens. Això ajuda a escriure i a saber”, escrivia el de Santanyí al llucmajorer en una carta el 1989. I per carta o en persona, Toni Catany obria la mirada de Blai Bonet a la carnalitat d’un tors despullat, a la sensualitat de la pell nua, a l’ambigüitat del pit embolicat a la manera de L’infant de sorra del marroquí Tahar Ben Jelloun, a l’hieratisme dels cossos més clàssics i acadèmics o al moviment sense fi de dos cossos que s’estimen. Catany ho feia visible als ulls de Blai Bonet, mentre que aquest, amb els seus textos, obria la imaginació del fotògraf. Des de la nuesa.

Dos centres, dues cases de camins en paral·lel

Tant la casa natal de Blai Bonet a Santanyí com la que va veure néixer Toni Catany a Llucmajor han hagut d’esperar més d’una dècada per poder besllumar la possibilitat de convertir-se en un centre dedicat al llenguatge del qual cadascun d’ambdós estan entre els més insignes representants a la cultura catalana.

Els projectes de fer de la casa de Catany un Centre Internacional de Fotografia (juntament amb l’immoble veí de Tomàs Monserrat) i de la de Blai Bonet com a centre per a la poesia varen néixer gairebé a l’uníson. També les obres de construcció que ara sembla que els faran realitat han començat quasi a la vegada, durant la recta final d’aquesta legislatura. De la mà del Govern balear, la de Toni Catany, i com a responsabilitat del Consell de Mallorca, la de Blai Bonet, es projecten els dos centres, no només per a l’estudi i custòdia dels llegats de qui foren dos grans amics i col·laboradors, sinó com a espai d’investigació, treball i difusió de la fotografia i de la poesia, en uns àmbits que transcendeixen les seves obres.