La princesa de sempre s’empolaina amb cosmètica ‘woke’

Disney torna a rendibilitzar el seu catàleg mitjançant una nova versió en imatge real de Blancaneu amb les corresponents cançons i narratives adaptades als temps actuals i a les necessitats econòmiques del projecte. Bruixes sinistres i moments esgarrifosos a banda, el film del 1937 estava molt orientat a l’audiència infantil. La trama romàntica més concreta que s’incorpora al remake dota d’un cert pes dramàtic l’enamorament inexplicable de l’obra prèvia i alhora injecta elements adreçats al públic que s'acosta a l’adolescència (mentre aporta una visió de l’amor com un procés més igualitari, de millores i inspiracions recíproques). Els nois poc proclius a interessar-se per les princeses podran identificar-se amb una mena de Robin Hood imperfecte immers en una lluita contra la tirania. Aquesta trama amenitza (o alenteix?) una narració correcta que avança de manera un xic feixuga i que difícilment resultarà memorable.

El procés de modernització té límits. Blancanieves continua sent un conte de fades que parla de bons aristòcrates que col·laboren amb els seus súbdits (Frozen 2, almenys, qüestionava la mitificació de la història). Atès el context polític dels Estats Units, sembla un altre film comercialíssim de Hollywood que critica un malvat autoritari d’aire trumpista (com El regne del planeta dels simis). La paradoxa és que el relat assumeix una inèrcia amb la qual potser Trump estaria d’acord: defensar que la solució és restablir passats idealitzats. Fem la monarquia absoluta great again?