'Bliss': que algú pari aquesta simulació

'Bliss'

(2 estrelles)

Direcció: Mike Cahill. Guió: Mike Cahill. 103 min. Estats Units (2021). Amb Owen Wilson, Salma Hayek i Nesta Cooper. Disponible a Amazon a partir del 5 de febrer

“Vivim en un simulacre”. Des de fa un temps, aquest motiu afí a la ciència-ficció s’ha convertit en un lema habitual a les xarxes socials utilitzat per comentar irònicament l’absurd que ens envolta. A Bliss, però, la frase recupera el seu significat literal en boca de la Isabel, una sensesostre enèrgica i mística que vol convèncer el Greg que tot allò que els envolta és producte d’un sofisticat programa informàtic, i que en realitat tots dos són científics que viuen en una societat paradisíaca, per on també es passeja un holograma de Slavoj Zizek. Divorciat, deprimit i amb una més que probable addicció a les pastilles, el protagonista no dubta a abraçar la teoria de la seva nova amiga i deixa que el guiï entre aquests dos mons.

A partir d’aquí, Mike Cahill malda per mantenir el pols entre el gènere i l'al·legoria, però la proposta s’enfonsa a causa d’un guió que necessita explicar (o, més aviat, cridar) les seves idees, que és incapaç de decidir el punt de vista des d’on s’explica el relat i que abandona Owen Wilson i Salma Hayek a la seva sort, encara més desorientats del que la història exigeix dels seus personatges. Cahill, que a Una altra Terra va demostrar una certa habilitat per explotar conceptes ambiciosos des de plantejaments minimalistes, converteix Bliss en un anticlímax permanent en què es troba a faltar, i molt, la participació de Brit Marling, actriu, guionista i força creativa que permetia fer peu als projectes anteriors del cineasta.