'Blonde': Ana de Armas és una Marilyn impecable en un film incòmode

Blonde, adaptació lliure i visualment enlluernadora de la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, utilitza un mite (Marilyn Monroe) per desmuntar-ne un altre (Hollywood i, per extensió, els Estats Units). L'objectiu lloable d'Andrew Dominik és mostrar amb una cruesa inusitada les entranyes d'una Babilònia putrefacta, plena de magnats depredadors i cineastes abusadors, i el seu furiós discurs ressona amb força actualment. Són els seus mètodes, l'acumulació de vexacions sobre el cos de l'actriu i la seva reducció a la condició de víctima, els que són qüestionables. Blonde no és, per descomptat, un biopic a l'ús: el to al·lucinatori i l'estructura el·líptica, que omet esdeveniments importants de la vida de Monroe i els substitueix per uns altres d'inventats –com el triangle amorós amb dos fills perduts del vell Hollywood– procedeixen directament de la novel·la, que Oates va definir com una ficció, no una biografia.

És curiós, doncs, la decisió del film de recrear, amb obsessió detallista, certes fotografies icòniques de l'estrella; com també que hi hagi tan poques escenes en què vegem les seves interpretacions al cinema. A Dominik no sembla interessar-li, per tant, el talent de Monroe com a actriu, tan menystingut al seu dia com reivindicat en revisions actuals de la seva figura, o les seves característiques singulars com a estrella –aquesta combinació única de sexualitat i innocència que la van convertir en encarnació de les contradiccions dels Estats Units dels anys cinquanta–, sinó la seva condició d'imatge eternament reproduïble i, per tant, consumible i d’un sol ús, com les fulles d'un calendari de pin-ups.

En un increïble exercici de transmutació actoral, Ana de Armas es converteix en Marilyn i, alhora, insufla vida, emoció i calidesa a aquesta imatge gastada, grapejada per tots. És l'empàtica interpretació de De Armas la que genera compassió per un personatge que el film sembla, de vegades, explotar per als seus propis fins.