Bluesville, escola i institució

PalmaEls bars són els vertaders nierons de socialització i generadors de cultura, però el Bluesville ha estat més que això durant els gairebé 20 anys que estoicament ha aconseguit aguantar amb vida. I això és tot un exemple d’heroïcitat per la idiosincràsia de Palma. Està tan interioritzat que costa pensar que ja no el tindrem. “Era un ens amb vida pròpia en si mateix, tant que les vegades que ja havia pensat a tancar, era ell mateix que el feia continuar”, fa broma Ignasi Simó, el pare i l’amo de l’emblemàtic bar de concerts, referent més enllà de l’illa. Ha estat l’embrió d’infinitats de fusions i amistats musicals d’ençà d’aquell 31 de març de 1994, en què l’inaugurà Deep Blues -Pep Banyo i Balta Bordoy, l’embrió del qual hi naixeria després, els Blues Devils- i l’Harmònica Coixa, repartits en quatre nits seguides. Tanca l’únic supervivent que quedava del circuit de bars dels anys noranta -com Sa Finestra o L’Havanna, a Gomila, amb els quals el Bluesville formà tot un vèrtex- que cada vespre programaven música en directe però amb la singularitat única i autèntica d’haver estat una innigualable escola per als músics i públic illencs i haver creat un vertader substrat, tot un brou de cultiu.

Referent cultural

“En aquella època, els diferents locals convivíem i hi havia un públic fidel que anava de bar en bar”, recorda Simó, que assevera que “avui dia, la gent és més fidel al bar que a la música i no hi va o se’n va més de tapes”. Aquest és un dels mals que pateix la música popular: el públic envelleix i no es renova de noves generacions. Per la seva aparent semiclandestinitat d’antre, hi feren moltes nits alguns dels artistes illencs actualment més internacionals, com Concha Buika i L.A., o artistes d’arreu, com Depedro, el mestre afrocubà Omar Sosa i Adrián Costa de Los Reyes del K.O., actualment en el cim del blues nord-americà. Habituals històrics de la seva tarima són Harmònica Coixa, Funky Time, Koanfussion, Blues Devils i Jay Kaye. Tan sols és una espipellada del seu immens historial, tot un referent sobretot en l’escena del blues mundial. Se’n va una manera d’entendre i fer viure la cultura lligada a l’oci nocturn, però el Bluesville deixa, per a la societat, l’escola i el referent cultural que ha estat; un impuls exclusivament privat, com sempre, en què “no ha rebut cap interès institucional”. La darrera gran estocada va ser el 2011, quan el local de la Llonja hagué de tancar una vegada més però de manera perllongada. El 18 de febrer d’aquell any un rèquiem el plorà en forma de manifestació. “Tot ha tingut a veure en aquests darrers dos i anys i busques”, diu Simó, “des que l’Ajuntament ens llevà la llicència i vàrem haver de tancar per insonoritzar el local per després no poder fer música en directe… Aquest fou el principi del final. Costava massa tornar a dur la gent, s’havien obert nous locals” i s’havia acabat amb l’altra singularitat de què pot haver presumit el Bluesville en la passada dècada: la de ser l’oasi enmig del desert.