Sidonie: "És molt bo que t'ofengui la música que fan els joves"

BarcelonaPassen els anys, ja gairebé en són 25 des de la fundació de Sidonie, però la connexió del trio barceloní amb el públic continua sent molt intensa. Així ho demostra la gira de presentació del disc Marc, Axel y Jes (Sony, 2023), que a Barcelona inclou dues dates a la sala Razzmatazz els dies 27 i 28 de gener. De les cançons del disc, de fer de teloners dels Rolling Stones i dels millors i els pitjors records de la història de Sidonie, en parlen Marc Ros, Axel Pi i Jesús Jes Senra.

Cançons com Me gustas todo el rato, Cedé i, sobretot No salgo más, difícilment les hauríeu escrit per a aquell primer disc del 2001, oi?

— Marc Ros: Impossible, perquè qui les escriu és un home de 47 anys, que és l’edat que tenia quan les vaig escriure, escrivint sobre el que li estava passant, i no amagant-se ni darrere la metàfora, ni fent-te creure que és un paio de 18 anys, com fan alguns autors de la meva edat.

Potser és el disc vostre en el qual les lletres reflecteixen més fidedignament l'edat que teniu.

— M.R.: També és un signe del temps i del pop que es fa ara, de les lletres que fa la gent jove, tan literals, o amb paraules inventades o en spanglish. Això t'afecta, t'impressiona i, a vegades, t'ofèn. Al pop espanyol hi ha una forma d'escriure: tot ve de mestres com el Serrat o el Sabina, i això evoluciona, llavors entren el Jota de Los Planetas, Nacho Vegas, i vas desenvolupant la teva manera d'explicar les coses, que era d'una manera al disc Fascinado (2005), i que ara és d'una altra manera perquè també escoltes el que fa la gent jove.

Per què t’ofèn?

— M.R.: És molt bo que t'ofengui la música que fan els joves. També els Rolling Stones, que tenen 80 anys, van ofendre i molt la societat dels anys seixanta. Per a l'evolució ja no de la música, sinó de l'art, és molt bo que els joves et fotin una clatellada.

El protagonista de la cançó No salgo más es troba algú més jove que li diu que la seva mare és molt fan del grup...

— M.R.: Això va passar al Sidecar amb una cambrera, que em va dir: "T’he reconegut perquè la meva mare és molt fan de Sidonie". I això no només ha passat al Sidecar. T'hi has d'acostumar. Al principi t'enfonses en la misèria, perquè dius, "Déu meu, m'he fet gran", però després penses que tot plegat és per Sidonie i és una fita haver arribat fins aquí. La novetat en aquest disc és que no ens amaguem: sortim a la portada, amb arrugues i cabells blancs, a la nostra edat, i a les lletres de les cançons no fem veure que en tenim disset. Som gent de la nostra edat fent rock. Ja està, és això.

Per a qui feu rock, ara?

— M.R.: Fem música per a qualsevol persona. I m'és igual si és més jove o més gran que nosaltres.

Penseu que algú de menys de 40 anys entendrà el joc de paraules amb la discogràfica de soul a la cançó Stax bien?

— M.R.: És que també tenim ganes de jugar i, de tant en tant, portar a les cançons les converses que tenim al bar i parlar de la nostra música favorita, com la d'aquestes discogràfiques mítiques del soul.

Has parlat de rock, però en aquest disc hi ha un retorn molt decidit al pop.

— M.A.: Més que mai. Podríem dir que és power pop. Una cosa que m’encanta de Barcelona és que fa un temps parlava dels Rubinoos en una entrevista i deia que m’agradaria anar a un concert d’aquesta banda, i de sobte vaig veure que tocaven al Razzmatazz 3.

Torna a haver-hi molts concerts a Barcelona.

— M.R.: Sí. Una de les raons que expliquen per on va el disc és que en els últims anys he anat molt al Sidecar. Quan van reobrir les sales després de la pandèmia, vaig començar a inflar-me a bolos i a connectar un altre cop amb les guitarres fortes i les venes inflades.

En el so del disc hi intervenen el Santos i Fluren, que us coneixeu de tota la vida, però també hi ha el Sergio Pérez, que ha produït el disc de Mujeres, un grup amb el qual compartiu un mateix context de pop de guitarres.

— Axel Pi: Sí, i ens agraden molt. Sembla com si en aquesta etapa de la nostra carrera anéssim agafats de la mà amb ells. A més a més, hem gravat una cançó amb el Yago [el cantant de Mujeres]. És curiós, tants anys admirant-los i que de sobte ara sigui tan evident aquesta connexió, tan de trio de Barcelona.

— M.R.: És molt bonic que s'ajuntin aquestes dues bandes, i que el Yago hagi acceptat de cantar amb Sidonie perquè no sol passar. Hi ha festivals que no els contracten a ells, i hi ha festivals que no ens contracten a nosaltres. I els músics, tio, la majoria no som així de pijos. A nosaltres ens encanten Mujeres, i a ells Sidonie. S'ha acabat el problema aquí.

Hi ha una cosa interessant en alguna de les lletres, en què el bar i la sala de concerts com a espai de l’acció han sigut substituïts per la casa rural.

— M.R.: En aquesta cançó, Verano equivocado, tot és una equivocació. Si tingués parella, mai aniria a una casa rural a fer teràpia d'abraçades i tallers de ceràmica. Em sembla molt trist. He de dir, per ser políticament correcte, que ho he de respectar i tot això, però jo torno a Barcelona més deprimit del que vaig marxar. Casa rural fuck off.

Doncs tornem a coses amb les quals teniu més afinitat, com els Rolling Stones i Lole y Manuel, que apareixen a la cançó Mil colores. Ara mateix quin disc dels Stones us representa millor?

— M.R.: Sens dubte, el disc més pop dels Rolling Stones: Between the buttons, del 1967. És un disc que no destaca com el millor de la seva carrera, però és que els Stones tenen molta, molta, molta gràcia fent pop. I no només en aquell disc, sinó en tot el que va d'Aftermath, del 1966, fins a Between the buttons, del 1967. Cançons com Mother's little helper, Have you seen your mother, baby, standing in the shadow?, Paint it, black són supersingles de pop.

— J.S.: Jo triaria Aftermath.

— A.P.: Jo estaria entre l’un i altre. Això sí, tenim una especial predilecció, també estètica, per Between the buttons.

Vosaltres també teniu una dèria psicodèlica...

— M.R.: Sí, esclar, i ells també van passar per això, a rebuf dels Beatles. Òbviament, ells també es deixaven portar per les tendències.

I la referència a Lole y Manuel d'on surt?

— M.R.: El Jes sempre m'ha recomanat Lole y Manuel, i la veritat és que no els he escoltat gaire. Hi he posat la referència, però més per fer una picada d’ull al Jes i a l'Àxel, que escolten Lole y Manuel més que jo.

Eren tremendament bons, i el seu flamenc també tenia un punt psicodèlic.

— J.S.: I tant! Pensa en discos com el primer de Lole y Manuel, o La leyenda del tiempo de Camarón amb aquelles bateries, baixos elèctrics, sintetitzador...

Quin és el record més intens que teniu, relacionat amb Sidonie?

— J.S.: El festival de Benicàssim de l'any 2000, un dels primers festivals en què vam tocar com a banda. Vam passar de tocar per a 500 persones a tocar per a 4.000. Després van començar a arribar els concerts amb entrades exhaurides, i vam tenir molt més públic. I un altre record, però més recent: obrir un concert per als Rolling Stones, que mai t’imagines que et podria passar una cosa així. Si ets molt fan dels Rolling Stones, com nosaltres, i et diuen que obriràs per a ells en un estadi [a Madrid, el 2022]... és molt bèstia. Tanmateix, si he de triar, em quedo amb el record d’aquell Benicàssim, perquè crec que va ser un moment molt important per a la banda.

Vau tenir contacte amb els Rolling Stones a Madrid?

— A.P.: No, no. Hi havia protocol covid, eren els últims espeternecs del covid. De fet, hi havia mesures molt estrictes prèvies al concert. Sobre allò dels records més potents, te’n diré dos. N'hi ha un que em ve moltes vegades al cap, sobretot quan vaig a casa de ma mare, perquè és on el vaig viure. Va ser el dia del primer assaig que vam fer el Marc i jo amb el Jes. El Marc havia anat a recollir el Jes amb el cotxe, i van venir a buscar-me a casa. Van picar la porta i jo vaig sortir per la zona del garatge. Al final d'aquell carrer, els vaig veure a tots dos xerrant, esperant-me. Aquella imatge sortint de casa dels meus pares la tinc molt gravada. I em torna molt sovint fent aquell mateix recorregut; és com un impacte molt fort. Va ser la primera vegada que els vaig veure junts. Un altre moment important, tenint en compte que ens hem passat la vida dient que el nostre disc gravat a l'estat espanyol favorit és Mediterráneo i que Joan Manuel Serrat és el nostre artista favorit, va ser tenir el Serrat aquí a l'estudi gravant la versió de la cançó Fascinados que vam fer amb motiu dels 20 anys de Sidonie.

I tu, Marc?

— M.R.: Tots aquests moments em semblen molt intensos, i els he viscut d'una forma molt, molt intensa, però se'm comencen a barrejar coses, ja. Em sembla com si això ja fos alguna cosa normal.

I teniu cap record que us agradaria oblidar?

— M.R.: A veure com ho explico, però en el concert dels Rolling Stones no ho vaig passar gens bé com a músic. Primer, perquè els Rolling Stones ens van donar una lliçó i ens van escombrar de l'escenari, la qual cosa em sembla meravellosa. Llavors, lluny de voler-ho oblidar, el que vull és recordar-ho. Em fa molt mal, però el que vull és recordar-ho. I, de fet, el disc de Sidonie també està marcat per això. Ens van fotre una pallissa... Aquell dia vaig decidir deixar de fumar, i encara estic amb la lluita; o sigui, vaig tenir una crisi brutal. Estava tan rabiós que el disc i les cançons venen d'allà.

Com vau notar que us havien escombrat?

— M.R.: Perquè encara que sigui ridícul pensar-hi, estàs trepitjant el mateix escenari. I encara que sigui més ridícul pensar-hi, la teva banda de Barcelona, que no coneix ningú, es compara amb la banda més famosa de la història del rock i del món. No pots evitar-ho, perquè al cap de mitja hora apareixerà un tio fent el que tu fas, que és cantar unes lletres que ha escrit ell. I jo estava bastant tranquil, bastant guai i tal, pensant que estàvem fent un concert de puta mare... i van sortir ells i ens van esborrar. I això és magnífic. És una lliçó, perquè no respectem els nostres avis. Són els savis de la tribu i no els fem cas.