Un Bob Marley domesticat

Ja no es porten samarretes de Bob Marley. Figures del hip-hop com Tupac Shakur han substituït en part per a les noves generacions el paper icònic del jamaicà en l'imaginari popular com a estrella del rock morta massa jove que encarnava una forma de rebel·lia des d'una cultura minoritzada. En el biopic que Reinaldo Marcus Green dedica al cantant es fa patent la singularitat del rei del reggae. Cap altre rocker ha aconseguit un èxit tan rotund amb una concepció de la música i de la vida que tenia Àfrica (que no la cultura ja pròpiament afroamericana) com a referent. Aquest és un dels molts aspectes en què hagués pogut aprofundir Bob Marley: One love, però que acaba deixant, com tants altres (el posicionament polític, l'atracció pels cants de sirena del privilegi blanc i occidental, el vincle amb els onze fills...) en la superfície.

Som davant d'un biopic que compleix amb totes les convencions i, sobretot, limitacions d'aquest tipus de gèneres, una aproximació oficialista (la coprodueixen Rita i Ziggy Marley, entre d'altres) a la vida i obra del músic que evita els aspectes incòmodes més enllà de la previsible gamma de grisos. El film se centra en el període de mitjans dels setanta, quan Marley decideix abandonar Jamaica després de patir un atemptat i s'instal·la a Londres, on fitxa per Island Record i grava l'àlbum Exodus juntament amb The Wailers. Un recorregut que aplega la majoria d'èxits de Marley i en què tot es presenta, com el mateix actor protagonista Kingsley Ben-Dir, una mica més embellit del que va ser en realitat.