Vius o morts, tots som ànimes en pena

Si contemplem Bodegón con fantasmas des de les coordenades d’alguns films recents del cinema espanyol independent, com ara Espíritu sagrado o Destello bravío, podríem tenir la impressió superficial de trobar-nos davant d’una obra que replica una certa tendència a l’hora d’acostar-se a entorns rurals amb una mirada esotèrica. Però això seria injust, ja que l’opera prima d’Enrique Buleo no és una pel·lícula derivativa, sinó que es tracta de la progressió natural dels humors que el director havia exhibit en curtmetratges com Decorosa i El infierno y tal, d’una excentricitat més implosiva que autoconscient.

De fet, aquesta col·lecció d’ànimes en pena (vives o mortes) que Buleo posa a deambular per un poblet manxec potser s’entén millor si sortim de les pantalles per buscar les seves afinitats entre les vinyetes dels còmics i fanzins de Bea Lema i Magius, el pop descentralitzat de Parade, Marcelo Criminal i els enyorats klaus&kinski o, sobretot, les pàgines de les novel·les de Santiago Lorenzo. Un autor que, no ho oblidem, abans d’iniciar la seva prodigiosa carrera com a escriptor havia firmat una pel·lícula de culte, Mamá es boba, de la qual Bodegón con fantasmas recupera el rostre d’Eduardo Antuña, però també els aires de melancolia àcida i una atenció pel detall que es plasma en objectes tan encantadors com el cobretaula-ouija que els personatges utilitzen per comunicar-se amb els esperits.