Coralie Fargeat: “Fem bogeries amb els nostres cossos per assemblar-nos a una fantasia masculina”

Sitges“L'experiència cinematogràfica més extrema de la temporada”, deia Eulàlia Iglesias a la crítica de l’ARA de La sustancia, i no exagerava. A la pel·lícula, que acaba d’estrenar-se en sales, una estrella en declivi de la televisió, marginada del seu programa de fitness, pren una droga experimental que crea un nou cos perfecte que la seva consciència pot habitar en setmanes alternes. La directora francesa Coralie Fargeat (París, 1976) firma una variació macabra, feminista i gore d’El retrat de Dorian Gray que ha sacsejat tots els festivals des de la seva première a Canes i que regala a Demi Moore el paper de la seva vida.

David Cronenberg, un nom que s’acostuma a citar al parlar de La sustancia, sempre diu que “el cos és la realitat”. És una idea que ressona de manera intensa a la seva pel·lícula.

— Totalment. El nostre cos és la manera com experimentem el món, la porta d’entrada de tot el que ens passa. M’encanta la frase de Cronenberg, i és especialment certa per a les dones. A La sustancia volia mostrar, des d’una perspectiva femenina, la realitat específica amb què lidiem respecte als nostres cossos, la manera com són vistos i els estàndards que ens fan creure que no satisfan. Intentem canviar la forma dels nostres cossos per respondre a les expectatives dels altres, però això provoca una gran quantitat de violència interna, i també una violència física sobre els nostres cossos. Fem bogeries amb els nostres cossos per assemblar-nos a l’ideal de dona de la societat, a una fantasia masculina.

Després del seu debut, Revenge, una revisió sobre el subgènere de pel·lícules de venjança rape & revenge, què la va moure a tractar els temes de La sustancia?

— Per a mi les dues pel·lícules tenen una connexió molt forta: el que experimentes com a dona en relació a la teva imatge i el que la gent espera de tu en funció del teu aspecte. He viscut amb el tema que aborda La sustancia des de petita: com et miren, les expectatives que es dipositen en tu pel fet de ser bonica i sexi, com això et fa sentir que tens un paper en el món i un valor com a persona. Després de Revenge, al fer els 40 anys, vaig començar a sentir que la meva vida s’havia acabat, que ningú tornaria a interessar-se per mi i que ja no tenia valor com a persona. Eren pensaments molt violents i intensos, però extremadament reals.

Com els va superar?

— Vaig fer un pas enrere i em vaig dir: "Això és una bogeria. Estic a la meitat de la vida i, tanmateix, m'estan fent creure que tot s’ha acabat per a mi". I vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb tot això. Primer, perquè si no ho feia aquests pensaments em destruirien. Però també perquè, havent fet Revenge, em sentia capacitada com a directora per explicar tot això a través del llenguatge cinematogràfic, per enfrontar-me amb aquests temes d’una manera creativa i poderosa. I volia fer-ho dins el gènere que havia començat a explorar a Revenge, però al servei d’una història encara més intensa i que va més enllà a tots els nivells.

No és habitual veure interpretacions tan valentes i generoses com les de Demi Moore i Margaret Qualley, dues actrius de Hollywood i, per tant, sotmeses a un escrutini aclaparador. Com s’ho va fer per aconseguir un compromís tan gran de les dues?

— Tot comença amb el guió. Quan el llegeixes t'adones que és una pel·lícula que va en una direcció molt clara, que la manera com vull dirigir-la és perquè sigui una experiència en si mateixa. I que el propòsit de la pel·lícula és ser molt intensa i extrema, que anirà fins al final sense guardar-se res. Però és cert que, tot i que estigui clar en el guió, cal tenir converses extenses abans del rodatge amb les actrius.

I abans amb els seus agents, suposo.

— Sincerament, no vam parlar amb els agents, perquè les dues actrius estaven en un moment de la seva vida en què volien controlar elles mateixes el que feien. La Demi ha viscut molts anys sota l'escrutini públic, amb la part bona i dolenta que això té. I per a ella, participar en una pel·lícula amb un posicionament tan fort era una manera de recuperar el control sobre la seva identitat, d'escapar-se de les expectatives que la gent té sobre ella: deixar de ser només una actriu preciosa i crear la seva pròpia vida.

De què va parlar amb elles, doncs?

— Vaig deixar molt clar com seria la pel·lícula: com es filmaria, el grau de nuesa que implicava i què significava aquesta nuesa per a la pel·lícula. Perquè així elles tindrien una visió general del compromís creatiu que requeria abans d'acceptar el paper. La part més difícil de fer una pel·lícula no és encaixar mans i dir “Sí, endavant”, sinó fer-ho. Per això calia ser honesta al cent per cent i així anar juntes en el mateix vaixell. Si no ho fem així, el vaixell s'acaba enfonsant. En un rodatge hi ha dies bons i dolents, però el més important és tenir confiança mútua des del principi. I em fa molt feliç que la pel·lícula estigui arribant al públic i que el risc que van prendre la Demi i la Margaret al venir a França a rodar una pel·lícula tan diferent del que solen fer els estigui portant molts reconeixements. Estic molt orgullosa de les seves interpretacions, la pel·lícula és una fita col·lectiva.

Un dels temes de La sustancia és el de l'explotació comercial del cos de la dona. Com es filma la nuesa de les actrius i es denuncia la mirada masculina sense caure en el que es vol criticar?

— Jo confio en el meu instint. La nuesa de la Demi mirant-se al lavabo és molt diferent quan és la Margaret qui està davant la càmera. Estic jugant amb dues mirades diferents. La primera representa el món interior, la relació que té la Demi amb si mateixa: negativa, vulnerable i desesperada, perquè al seu voltant tot la fa sentir que no és prou bona. Aquí la nuesa expressa la fragilitat i la violència de no estimar-te a tu mateixa. La mirada sobre la Margaret, en canvi, expressa que la seva única opció per encaixar a la societat és adaptar-se a les expectatives masculines: com que ets sexi i tens un cos atractiu, tothom t'estimarà i et tractaran com una princesa.

Un sentiment molt seductor.

— Sí, però en el fons és la mateixa trampa, perquè significa que només existeixes a través dels ulls i els desitjos dels altres. I si alguna cosa amenaça la perfecció del teu cos, tot s'ensorra i col·lapses. I és duríssim sortir d'aquest sistema, perquè és la manera com funciona la societat. No crec que el canvi sigui possible individualment, és tot el que ens envolta el que hauria de canviar per fer-nos sentir que tenim un lloc al món independentment de la imatge de desig que els homes han creat de les dones en els últims 2.000 anys. Serà un procés llarg, però espero que algun dia passi.

—