La Catalunya del 1939, captada amb la càmera dels soldats vencedors

BarcelonaLa majoria no són imatges espectaculars, però recullen un punt de vista força inèdit: el dels soldats vencedors quan arribaven als llocs conquerits. Moltes de les fotografies tenen dos autors amb nom i cognom: l'italià Michele Francone, que va fer més de 2.500 fotografies i que pertanyia a la divisió Littorio, i l'alemany Carl Schmidt, de qui se'n sap molt poc, només que era de la legió Còndor. Tots dos van lluitar amb el bàndol franquista. "Hem volgut aportar un punt de vista força inèdit, el dels soldats quan arriben a un lloc que desconeixen. Ens interessava saber què va fotografiar, què els interessava. Fotografiaven coses que ningú més fotografiava", explica David Íñiguez, coautor amb David Gesalí de Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle Editorial).

El llibre mostra els estralls de la Guerra Civil arreu del territori: la Lleida bombardejada i enrunada, les façanes i els murs enderrocats de Barcelona, solars abandonats, vaixells enfonsats, ponts destruïts... Però també soldats alemanys i italians amb nens i dones, fent turisme a Montserrat, descansant a Sabadell o prenent el sol a la platja. En moltes fotografies hi ha detalls que pràcticament s'escapen d'una primera mirada: en una imatge es veu un grup de soldats franquistes passejant pel costat de la platja de Sitges i un nen, innocentment, els saluda amb el puny alçat.

Carl Schmidt fotografia una cua immensa als Jardinets de Gràcia, segurament per recollir aliments d'Auxili Social, i una altra cua, també llarguíssima, a la plaça de les Arenas. Les presons estaven desbordades i, amb la victòria de les tropes franquistes es van improvisar llocs de detenció en fàbriques, convents, poliesportius, escoles, magatzems, places de toros... Les fotografies de la desfilada militar a Barcelona, el gener del 1939, constaten que en segons quins barris la rebuda als vencedors no va ser gaire entusiasta: els carrers estaven força buits. Francone fotografia les unitats d'artilleria a la plaça Francesc Macià: "La rebuda dels nacionalsa Barcelona va anar per barris. En els barris obrers la recepció va ser força indiferent; en els benestants, més entusiasta", diuen els autors. I afegeixen: "Potser cal qüestionar-nos el que sempre se'ns ha explicat de manera repetida i continuada: el suposat clam multitudinari a l'exèrcit vencedor".

"No hem volgut fer un recull de fotografies èpiques, sinó de la vida quotidiana immediatament després de la guerra", diu Iñíguez. La mirada dels italians i els alemanys, però, és diferent. "Molts d'aquests soldats alemanys són molt joves, per a ells es tracta d'un país exòtic –assegura Gesalí–. Els costa molt establir relació amb la població". Els autors afirmen que la seva mirada és "força neutra": "No defugen fotografiar la destrucció que han comès els seus. I Francone va documentar la destrucció que els republicans duien a terme durant la retirada, tant la de l'Aragó com la provocada per l'ofensiva final de Franco el desembre del 1938".

Moltes de les fotografies del llibre han estat comprades a internet. "Trobem moltes imatges de les famílies. De vegades els nets o els besnebots troben àlbums familiars que potser no volen conservar perquè són d'un avi o besoncle nazi", diu Gesalí. En el cas de les fotografies de Francone, han sigut els seus fills els que s'han encarregat de gestionar el seu llegat. No van conèixer el pare. Aquest soldat italià s'encarregava de documentar les activitats de reconstrucció d'infraestructures. Va lluitar també a la Segona Guerra Mundial. Quan estava a punt d'acabar la guerra, va perdre una cama per l'esclat d'un canó durant una instrucció i va morir d'una infecció.

"Amb els textos hem volgut fer també el contrapunt a les imatges i contextualitzar-les", explica Iñíguez. Els autors inclouen històries com la de la família Magriñà. Rafael Magriñà era un aviador que va morir en combat, víctima de les bales dels caces alemanys, el 17 d'agost del 1937. Tenia 22 anys. El seu germà Pau conduïa un camió quan el gener del 1939 va ser atacat per l'aviació i va morir per la metralla. "Ens ha colpit molt la història de la seva mare, la Teresa, que ja viuda va moure cel i terra per recuperar els cossos dels seus dos fills i poder-los enterrar a Masllorenç", diu Iñíguez.