Un bon vestit per a un Guimerà poc conegut

L’aranya és una obra poc coneguda d’Àngel Guimerà, però va tenir un gran èxit quan es va estrenar el 1908 al Teatre Romea. És una obra que conrea la comèdia costumista en la presentació i el nus i es converteix en drama en el desenllaç. I una obra que el director Jordi Prat i Coll ha fet seva traslladant la botiga d’alimentació de la Barcelona de principis del segle XX a la seva ciutat natal, Girona, als anys setanta. Prat i Coll, a més, ha rebatejat els dos protagonistes amb els noms dels seus pares, que no per res eren propietaris d’un colmado on el director va fer les seves primeres passes.

L’aranya és una obra que podíem trobar fa uns anys a les programacions de teatre d’aficionats, com per exemple el Centre Moral de Gràcia (que ara dedica els seus esforços a peces més universals com les de Tennessee Williams o les dels britànics Patrick Marber i Nick Dear), i que recala al TNC en compliment de les exigències del contracte programa en l’any del centenari de la mort del gran Àngel Guimerà. Tot i que és un dels muntatges menys coneguts del dramaturg, té les constants del seu teatre. L'obra gira al voltant d’un matrimoni (la Rosa, interpretada per Mima Riera, i el Miquel, encarnat per Albert Ausellé) que no pot tenir fills, i les males arts d’un aprenent de Yago propietari de la botiga Alimentación P. Grimau (un magnífic dolent de Jordi Rico).

Prat i Coll arrenca la funció evocant els anys setanta amb una monja voladora que canta, i molt bé, La mare de Déu quan era xiqueta davant de la persiana del comerç. I tot seguit entrem a la botiga amb la desfilada dels clients. El director redibuixa el costumisme a través d’una encertada exageració que busca –i tot sovint troba– el gag, com la gesticulació de la veïna xafardera (molt eficaç Berta Giraut) i el seu marit franquista Cademera (Jordi Vidal); la parella de pares d’un nadó que no paren de petonejar-se (Estel Ibars i Jan D. Casablancas), i la noia bombó (Paula Malia, morena en lloc de rossa perquè ja ho és la protagonista).

L’obra, com dèiem, fa un gir en el desenllaç, i és on Mima Riera clava amb molt de sentit el seu dolor però també la seva dignitat a la cara del marit i del Grimau. La funció està molt ben vestida amb la impactant escenografia de Marc Salicrú i l’esplèndid vestuari de Montse Amenós, a més de l'espai sonor de Jordi Bonet, que inclou algunes cançons de l’època. L’aranya serà l’ambaixadora al territori aquest any, amb una setzena de funcions que acostaran el teatre que es fa al TNC.