Clara Roquet i Irene Niubó: “A una bona pel·li, els personatges no aconsegueixen el que volen”

PalmaRepresenten un sector tant cabdal com desconegut de la indústria audiovisual. Les guionistes Clara Roquet (Malla, 1988) i Irene Niubó (Barcelona, 1974, establerta des de fa tres dècades a Mallorca) reflexionen sobre l’ofici d’escriure les històries que després veiem tots a la pantalla, sigui petita o gran.

Algú vol una cosa, troba obstacles per aconseguir-la i, al final, té èxit o fracassa. Es poden resumir d’aquesta manera totes les històries?

— C.R. El 90%, sí. És cert que, de vegades, et trobes narratives que se surten d’aquesta idea tan clàssica que ve de la Poètica d’Aristòtil, i em diverteix molt. És inevitable que els personatges vulguin alguna cosa, però m’agraden molt les narratives més complexes, amb un desig no tan clar, perquè moltes vegades ens passa això a la vida. Es diu que, en una bona pel·lícula, els personatges no aconsegueixen el que volen, sinó el que necessiten.

— I.N. Al final, tot està contat. Però hi ha diferents maneres de fer-ho i de narrar-ho. Aquí entra la feina. És interessant seguir aquest esquema i, una vegada tens això, intentar sortir-te’n una mica, que no se’ns vegin tant les intencions.

Els espectadors acumulen més cultura audiovisual. Cada vegada és més complicat sorprendre’ls?

— I.N. És molt complicat, però s’ha d’intentar, perquè aquí està la gràcia. També depèn, perquè, en el meu cas, el 90% de les coses que faig són per encàrrec i hi ha uns objectius molt clars. És un producte i t’has de cenyir una mica a això. Però quan fas feina en els teus propis projectes intentes cercar coses que sorprenguin

— C.R. Cada vegada és més difícil, perquè tenim uns espectadors molt intel·ligents. M’agraden les sèries i les pel·lícules que no t’expliquen, on tu mateix has de lligar els caps i que et fan sentir intel·ligent.

Manquen dones en el món del guió? I històries que girin entorn de les dones?

— I.N. Els darrers anys això ha canviat. Hi ha més directores i guionistes dones, que guanyen premis. No és suficient, i queda molta feina a fer. M’agraden les històries sobre dones, però no que siguin històries per a dones.

— I.N. No és només important que hi hagi més dones, sinó que les seves històries no estiguin centrades a trobar un marit, estar amb un home, ajudar a l’home ni ser la mare de. Quan hi ha més dones dirigint, això canvia. També hi ha hagut polítiques públiques que han ajudat en aquest sentit.

Quines històries us agrada contar? I, com a espectadores, quines us agrada veure?

— I.N. M’agrada escriure històries de tot tipus. M’agrada molt el thriller. Ara n’estic escrivint un i estic supercontenta. Al final intentes posar el millor de tu, encara que sigui una història que tal vegada no t’hauria passat pel cap fer. Em passa el mateix amb les coses que veig: si hi ha un mort, sempre m’agrada [riu].

— C.R. Soc molt eclèctica, m’agrada tot. L’única cosa a la qual tinc certa resistència és el terror i el gore, perquè soc poruga. Però em passa una cosa escrivint. El que més he escrit és drama i thriller, i m’agrada molt la comèdia. En gaudeixo molt i són de les meves pel·lícules preferides de cinema clàssic. Però no n’he fet mai i és una assignatura que tinc pendent. Ho trob dificilíssim.

La figura del guionista té més reconeixement en el món anglosaxó. Aquí hi ha polèmica entorn del fet que grans productors i directors se n’apropiïn de la feina del guionista. Com ho veis?

— C.R. Hi ha molt debat sobre això. Encara hi ha aquesta idea europea de la importància del director i encara no tenim la noció de la importància del guionista. Ha canviat una mica els darrers anys, però, quan vaig començar, els guionistes eren els de l’última fila.

— I.N. Comença a canviar. A les darreres pel·lícules ja veig que es diu una ‘pel·lícula de’ i ‘escrita per’. Surt així als cartells. Hi ha guionistes que comencen a tenir més nom o, tal vegada, ho exigeixen per contracte, que està molt bé.

Quines són les claus d’un bon guió?

— C.R. Hi ha molts elements. Per mi, la base és una bona feina de personatges, que tinguin capes, complexitats.

— I.N. També hi ha el temps, si pots dedicar molt de temps a pensar-t’ho. Som molt de pensar l’estructura i donar-li voltes. Estic d’acord que els personatges són superimportants. A moltes pel·lis que la gent diu que el guió és fluix és que no hi ha hagut temps de pensar bé. Amb els diàlegs passa el mateix.

— C.R. La gent es pensa que tens una idea i escrius el guió, però hi ha moltíssima feina al darrere, per això és tan important el temps. Moltes vegades no ens donen el temps ni el pressupost per investigar les històries.

Quin guió d’altres autors us hauria agradat escriure?

— I.N. Un seria Tiburón. Per mi és l’exemple de guió perfecte. I l’altre seria Incendis, que és una obra de teatre i després una pel·li que em va flipar. És un guió collonut, magistral.

— C.R. Jo crec que diria Olvídate de mí. És d’aquestes idees tan brillants i està tan ben feta… I, probablement, El apartamento, justament per això que deia de la comèdia.

Recomanen

Històries amb un bon guió

• El apartamento (Billy Wilder i I.A.L. Diamond)
• Olvídate de mí (Charlie Kauffman)
• Anatomy of a fall (Arthur Harari i Justine Triet)
• Els Soprano (sèrie creada per David Chase)